V Certamen de Relat Breu de Santa Eulàlia de Ronçana.
La temàtica dels treballs la dediquem a la “commemoració del Tricentenari de 1714”.
Aquestes són les obres premiades:
1r Premi
COM EN JOAN DALLA
Amunt les armes fins matar la guerra. Així acabaven totes les cartes que em vau enviar al front. Me n’escrivíeu d’altres, de paraules d’en Guimerà, però aquestes no hi faltaven mai. Era el vostre lema, prou que ho sé, pare, i us ben asseguro que quan la por, la fam, l’esgotament i a voltes la desesperació em rosegaven les entranyes, aquells mots m’enardien l’esperit i em servien d’aixopluc. Me’ls vaig fer meus, sí, i tothora els tenia presents. Fins que vaig haver de travessar la frontera amb les restes de la meva unitat i els francesos ens van arrabassar les armes. Aleshores, de tant sorneguers com se’m van tornar els vaig haver d’escopir al vent, aquell vent que ens glaçava el cos i l’ànima a la platja d’Argelers.
La guerra, la meva guerra, no em va matar, com tampoc us va matar la “vostra”; però vós vau vèncer. I us van concedir una medalla amb el bust d’un soldat, una cinta amb les quatre barres i una inscripció victoriosa que us omplia d’orgull: “Catalunya als Voluntaris Catalans. 1914-1918”. Jo també hi vaig anar voluntari, a la meva guerra, convençut que algun dia m’atorgarien una medalla, però sobretot que amb el meu sacrifici heroic podria atènyer quelcom molt més sublim: l’alliberament de Catalunya, de la meva –de la nostra− estimada Catalunya… Just el que vosaltres no vau aconseguir, malgrat els esforços del Doctor Soler i Pla i el seu Comitè de Germanor, d’en Rovira i Virgili i de tants altres patriotes que van veure en la Gran Guerra una oportunitat per fer visible Catalunya com a nació davant les potències aliades que ara, un cop més, ens han girat l’esquena…
I és que ni tan sols els “nostres germans del Rosselló” que vint-i-tres anys enrere, quan se li va concedir la “Legió d’Honor”, tant enaltia en Guimerà no han mogut un dit per nosaltres. Al contrari: ens van tancar com a bèsties en una platja envoltada de filferros enmig del no-res…
Amunt les armes fins matar la guerra. No, no la vaig matar la guerra i de vegades he arribat a pensar que tant de bo m’hagués matat ella a mi.
Us haig de dir, però, que no me’n penedeixo de res. En això podeu estar tranquil. Vaig pujar a aquell tren de la Columna Macià-Companys, poc després d’esclatar la guerra, amb el cor abrandat per la il·lusió i l’esperança. Després, se’m van anar escolant de mica en mica, és clar, i us he de confessar que quan ens van convertir en una unitat més de l’Exèrcit de l’Est vaig estar ben a punt de desertar. Des que a la tardor del 37 el govern central s’establí a Catalunya, la nostra Generalitat va perdre molt de poder, que en Negrín el volia tot per a ell. No estava disposat –deia− a què es repetissin els Fets de Maig, quan va haver d’enviar reforços des de València per sufocar la revolta dels anarquistes perquè el govern català era massa feble. Al capdavall, però, potser tenia raó: els feixistes anaven guanyant terreny i calia aturar-los abans que res … Un sacrifici més −vaig pensar− i després, després ja en vindria una altra, de lluita. Només calia esperar i tal vegada tornar a combatre amb unes armes diferents…
Allunyeu els malfactors de la nostra companyia. També el recordeu, oi, aquest vers? I tant que sí! És d’en Joan Dalla, una de les últimes peces teatrals d’en Guimerà. La vam anar veure plegats a Barcelona l’any 31, quan en feia set que el gran mestre havia mort. Un 18 de juliol. Quina ironia, oi? Aquella estrena va ser molt sonada perquè el sinistre Martínez Anido l’havia prohibit deu anys enrere. És clar, una obra patriòtica situada a les acaballes de la guerra de Successió era massa subversiva. I al pobre Guimerà ja li havien posat el dit a l’ull des que va pronunciar aquell famós discurs als Jocs Florals de 1920 davant del mariscal Joffre, l’heroi de la batalla del Marne que parlava català del Nord:
No acabem de veure com es desfan els pobles cansats de vida mentidera, mal cosits i mal apedaçats per la força de les espases? Doncs vindrà un altre temps en què el Rosselló torni a ser de nosaltres o nosaltres del Rosselló.
Des del camp d’Agda, on sóc ara, s’albiren les planes rosselloneses i de vegades em sembla distingir el cim del Canigó. Però, francament, ara ja no somio que algun dia sigui nostre; només friso per tornar algun dia a Catalunya −a una Catalunya lliure−, igual que els meus compatriotes. Venint aquí encara he estat de sort, la veritat; en som tants que l’han batejat com “el Camp dels Catalans”. Dormim en barraques i ja no tenim polls, ni sarna, ni patim tanta gana; fins i tot hem organitzat activitats de tota mena: partits de futbol, castells, esbarts dansaires… De tant en tant ve algun membre de la Fundació Ramon Llull, des de París, i ens duu menjar, roba, llibres… Però això tard o d’hora s’acabarà.
N’hi ha que diuen que volen fugir cap a Amèrica i no paren de moure fils per aconseguir-ho. Jo no, pare, jo no fugiré. Ara que s’ha declarat la guerra a Europa tornaré a lluitar: a Somme, a l’Alsàcia, on calgui. Com vau fer vós. Hem d’esclafar els nazis, que aquests són ara els malfactors. I després, quan haguem matat la guerra, potser aquest cop els aliats ens voldran escoltar. I llavors podrem recuperar la nostra dignitat com a poble. I la nostra llibertat.
No sé, pare, si l’arribareu a llegir mai, aquesta carta. Ni aquesta ni les que us escriuré des d’allà on sigui. M’he allistat al Regiment de Marxa de Voluntaris Estrangers. Ignoro la sort que m’espera, però us juro per déu que d’ara en endavant només la mort em farà baixar les armes. Com en Joan Dalla.
autor: Maria del Carme Alerm i Viloca
2n Premi
LES CANCELLERIES
Culmina amb èxit el procés d’integració de les antigues oficines de promoció lingüística a la xarxa de normalització cultural i lingüística. Així ho ha fet saber, aquest matí, la portaveu del govern, la senyora Nius; tot recalcant l’esforç dels darrers anys per reforçar-ne el contingent docent. Ha recordat, així mateix, que amb tan sols deu anys, les acadèmies lingüístiques, conegudes com a cancelleries, han esdevingut centres de formació de primer ordre. No tan sols s’acull als nouvinguts per dotar-los dels recursos lingüístics i culturals per poder viure amb plenitud al nostre país o es porten a terme els cursos per a la gradual capacitació lingüística de qualsevol ciutadà que ho desitgi, sinó que ens hem consolidat com a referent en l’àmbit de l’oratòria, la lectura en veu alta, l’escriptura creativa i la declamació – ha explicat el conseller de cultura, el senyor Pergamí, també present a l’acte; que ha aprofitat l’avinentesa per fer públiques les dades referents a les inscripcions del darrer trimestre a les cancelleries de les capitals de vegueria i per congratular-se de poder afirmar que totes i cadascuna de les poblacions de més de cinc mil habitants disposen a hores d’ara d’una cancelleria. Segons la portaveu del govern, la senyora Nius, la xarxa de normalització cultural i lingüística, gratuïta i de lliure accés, s’ha convertit en un aliat incondicional del sistema educatiu, en referència a la funció de suport i complementació que exerceix, que n’ha sortit, segons ha explicat, reforçat fins al punt de situar-nos, en pocs anys, entre els europeus més ben preparats – en nivell d’excel·lència – en l’àmbit de l’oratòria, la lectura en veu alta, l’escriptura creativa i la declamació, segons els índexs de qualificació internacional – ha repetit. El conseller de Cultura, per la seva part, ha lloat els qui, en tot moment, tant en l’actual context de renaixença com en èpoques de greus constriccions, han apostat per enfortir el país des de l’àmbit de la cultura i, en especial, de la creació literària. Segons el senyor Pergamí, l’existència de certàmens ha estat determinant perquè bona part de la població trobés una manera pràctica i directa, no tan sols d’expressar-se, sinó de contribuir en el procés de vigorització nacional. Les cancelleries, en efecte, han esdevingut veritables centres cívics, ateneus, i alhora acadèmies de prestigi. El país bull – ha conclòs la senyora Nius. I si bull és per la cultura, el coneixement, la ciència i la tecnologia. Ha fet, en aquest punt de la intervenció, una al•lusió a la vitalitat característica de les celebracions al voltant del dia de Sant Jordi, que d’alguna manera i fins a cert punt, hem aconseguit, amb esforç i creativitat, transmetre a la societat i fer extensiu a la resta de dies del calendari. Des d’un punt de vista laboral, el balanç de l’arrelament de la xarxa de normalització cultural i lingüística és admirable. El sistema de coordinació amb el sistema educatiu funciona, ha asseverat el senyor conseller, que ha explicat, tot seguit, que l’aspiració de no desaprofitar ni una engruna de talent pot arribar-se a fer realitat. I el secret de les cancelleries? – ha reflexionat, en veu alta, un periodista. Doncs miri, aprendre de les derrotes del passat, tenir-les present, però no com a mortificació, sinó com a estímul, com a energia per tirar endavant, per viure millor, en congruència i respecte amb la nostra identitat – ha respost. Pel que fa als números comptables, la senyora Nius i el senyor Pergamí els han exposat amb la satisfacció de qui ha fet la feina ben feta. No tenim dèficit – ha dictaminat la senyora Nius. Invertir en cultura és una de les coses més constructives i profitoses que pot fer un país; per això, des del primer moment, vam donar caràcter preferent a la creació de les cancelleries. Som un país obert i generós – ha continuat – que ha tornat a demostrar que l’essència d’un poble perviu, com una llavor, en la llengua i la cultura: la confiança l’ha fet germinar – ha reblat, seriosa, abans no donés per acabada la roda de premsa.
Atenció al repte. Sabríeu completar la frase que pronuncia “La Colometa” en l’episodi d’aquesta setmana? Opció A: Oh, sí, llepeu-me el mugró. Opció B: Oh, sí, feu-hi lliscar la llengua. I, Opció C: Oh, sí, ompliu-me de petons mentre m’engrapeu. Si heu estat atents i voleu un bon lot de productes “La cortesana”, gentilesa de supermercats El Cercle, podeu connectar-vos al nostre web i especificar-hi la resposta. En el darrer tram del programa sabrem, en boca i en veu del cèlebre escriptor Joaquim Moixó, assidu, tal com ha confessat, a “Llengua i regueró”, la sèrie d’èxit d’aquesta temporada, la resposta al repte de la setmana passada. Molta sort i gràcies per participar. Amb la col·laboració la xarxa de normalització cultural i lingüística de Catalunya.
autor: David Dot Cervera
3r Premi
1714
El soroll era eixordador. Sense deixar de fer pressió, va mirar esbiaixadament cap al lloc d’on provenien els crits. Era un dels mossos que carregava tines a la taberna del carrer del Joc de Pilota. Una bala de canó havia caigut al vell mig de la sala, explicava entre sanglots, i hi havia una vintena de morts i ferits, molts atrapats entre les runes. Les dones ploraven amb la quitxalla ben arrapada a les faldilles. Els homes, aquells que no havien estat cridats per la Coronel·la, s’afanyaven a traslladar ferits en els taulons de fusta que fins aleshores servien per protegir les cases de les riuades. Les bombardes no deixaven de caure per arreu i les explosions se succeïen des de la matinada fins al punt de no saber quina casa del barri estava esclatant en cada moment.
L’Elisenda, filla natural de Josep Corrales, el corder de viola, tenia el vestit ple de llúpies vermelloses, les mans ensangonades i li corrien reguerons marronosos de pols i runa per les galtes. Una suor freda li perlava el front i duia les robes esparracades arrapades a un cos esprimatxat que amb cada nou espetec tremolava com una fulla. Però ella contenia com podia l’hemorràgia, amb tanta força, que li feia mal la mandíbula de la pressió. L’hostaler se salvaria, ella el salvaria, tot i que per ara, veia com la vida d’en Maurici li brollava entre les mans, batec a batec.
Durant aquells mesos, la vida a la ciutat havia estat un infern. El menjar era escàs, l’ordre públic inexistent i la situació més que crítica. Amb només 15 anys, l’Elisenda hauria d’haver estat pensant en el seu casament amb l’Andreu Pere, el corder de cànem , i no pas en sobreviure en mig de tot aquell desgavell. Però l’Andreu havia fugit en un llaüt clandestí cap a Mallorca al juliol, poc després que el Duc de Berwick arribés per comandar l’atac filipista a Barcelona.
Allà terra, al vell mig del Bornet, intentava, sense massa èxit, salvar la vida d’aquell pobre home, que havia perdut l’extremitat, de genoll en avall, aixafada per una biga que havia caigut d’un edifici en flames. El Maurici n’havia tret uns nens que s’hi amagaven, atemorits. Però el destí havia volgut que en el darrer moment, el sostre s’esfondrés i li quedés completament atrapada la cama. El Pere Santmartí, en veure’l tan malament, la hi havia amputat, i entre els dos l’havien tret a la plaça. I mentre ella pressionava el monyó perquè no es dessagnés, en Pere li havia fet un torniquet amb una cortina i un tros de vara, de les que feia servir per arriar les mules. Llavors van arribar uns homes amb una llitera improvisada, i van carregar al Maurici, per portar-lo a l’Hostal de l’Alba. Allà de ben segur la seva dona l’esperava amb el ferro rogent, per cauteritzar el que quedava de la cama.
L’Elisenda es va aixecar, i va quedar palplantada, amb les mans agafades davant del cos, sota el ventre, i una infinita tristor a la cara. Tot d’una, va veure passar, més que no pas sentir, en Bonaventura Capdevila, com si hagués esdevingut ben bé foll, mentre movia els braços prenent enormes alenades d’aire. “En Rafael Casanova!” cridava per fer-se entendre per sobre el foc d’artilleria, “el Comandant en cap de la ciutat ha estat ferit al baluard de Sant Pere! Rafael Casanova ha caigut mentre dirigia la Coronel·la! El comandant ha caigut enarborant la bandera de Santa Eulàlia!” i va creuar el Bornet cap a l’oest, cap a Santa Maria, mentre pregonava als quatre vents les fatídiques notícies. Eren els volts del migdia.
– Cuita Elisenda! Ves a casa de l’adroguer Duran a buscar més teixits per fer benes. Cuita noia, que sembla que hagis vist un fantasma! – va sentir que la increpava en Pere.
La senyora Emerenciana Mora era a la porta, vestida de negra com una garsa, i amb un mocador de blonda fina, del color del carbó, que es posava davant la boca per no respirar la pols de la guerra. La casa Duran era una de les adrogueries més importants de Barcelona, però tot i el setge, vestien rigorós dol. El fill gran, en Vicenç Duran i Mora, havia mort el 16 d’agost a la batalla del Baluard de Santa Clara, com a Capità Tinent de la 1a companyia I Batalló de la Coronel·la de Barcelona. L’adrogueria, semblava un magatzem obert. El germà del difunt, Josep Duran, encara no havia pogut controlar el pillatge que s’havia acarnissat amb la casa. L’Elisenda, pàl·lida, es va mirar la figura de corb de la mestressa en passar a la seva vora, però no la va veure. Encara tenia la imatge del seu fill Vicenç, un parell d’anys enrere, explicant-li que venien pipes de caolí, tabac de les Índies i 41 tipus diferents de sucre.
Es va aturar a la sala. Des que havia vist passar el senyor Capdevila cridant a ple pulmó, només podia pensar en el seu pare. El senyor Corrales lluitava a la Coronel·la comandat pel Ciutadà Honrat Rafael Casanova. Qui comandava ara la companyia? Pitjor encara, semblava que el seu pare lluitava al front més cruent i acarnissat…
Es va apropar a la finestra, a la banda del Rec Comtal. Havien saltat part de les llambordes que en cobrien el curs a aquella alçada, i va poder veure que baixava ben vermell de la zona de Sant Agustí i les sèquies. O potser de Sant Pere, on era el pare…
En aquell moment va veure que Maria Àngels Sala que s’acostava a la casa i murmurava quatre paraules a l’orella de la senyora de Duran. El crit d’esglai de la senyora Emerenciana es va sentir a tot el barri per sobre la ferotge batalla. L’Elisenda s’hi va acostar i tot sacsejant-la per les espatlles li va demanar:
– Què ha passat?
– Ai nena! Ara sí que està tot perdut! – va gemegar sense deixar de ploriquejar.
La Maria Àngels li va agafar la mà i amb els ulls enteranyinats intentava mormolar paraules inconnexes. L’Elisenda la va arrossegar al soterrani, mentre la vídua seguia esgargamellant-se sense deixar de plorar, un farcell negre i queixós estès a terra.
Un cop allà, lluny del terrabastall del carrer i els crits de la mestressa, va aconseguir que la senyora Sala es fes entendre. L’Antonio de Villarroel, el Comandant, havia caigut en un contraatac de cavalleria al Pla d’en Llull, ben a prop d’allà on eren. L’Elisenda va notar que les cames no la sostenien, i poc a poc es va anar esllanguint fins acabar de genolls al terra de sorra. Havien caigut tots dos. Sense Villarroel i Casanova, i la ciutat assetjada per terra i per mar per Felip V, que els odiava, que en seria de tots plegats? Que li passaria a Barcelona? I en aquell precís moment, l’Elisenda va tenir consciència que aquell 11 de setembre de 1714 canviaria el curs de la història.
auotra: Montserrat Illana Medina Ramírez