VII Certamen de Relat Breu de Santa Eulàlia de Ronçana.
La temàtica dels treballs en homenatge a Ramón Llull han de girar al voltant del vers “Entre la Vinya i el Fenollar”
Aquestes són les obres premiades:
1er Premi
COMIAT
La darrera bala ha tocat el Maties. Una bala perduda que ha arribat quan feia estona que tornava a regnar el silenci. Queia la tarda i semblava que el combat perdia intensitat i que les tropes d’un i altre bàndol estaven més pendents dels preparatius de la nit que de continuar disparant. El Maties s’ha aixecat de la trinxera i ha caminat dues o tres passes cap a l’arbre d’on penjava una cantimplora mig plena que algú devia haver oblidat hores abans. I aleshores la bala traïdora ha impactat al seu cos. I el Maties s’ha desplomat davant meu com un ninot. Ni tan sols ha cridat. Ni se n’ha adonat, que es moria. De seguida he vist que el Maties ja no hi era. Els seus ulls, esbatanats, mirant l’infinit però ja sense veure’l, no transmetien cap vivesa. La sang brollava a raig pel forat que la maleïda bala li havia obert al costat esquerre. El deu haver rebentat per dins, ha dit algú. Caguncony, merda de guerra, s’ha sentit. Vint-i-un anys, vint-i-un anys, ha murmurat el Sebas. Hòstiasanta, un altre que no tornarà, ha rematat el Josa. Això és una carnisseria, una cacera, i nosaltres els conills, ha reblat el Guim.
I ara jo miro el Maties, estès a menys de tres metres d’on sóc, el miro i no dic res, però penso en la seva família que ja no el veurà mai més, i en seus amics que ja no tornaran a sentir la seva rialla franca, i també no puc deixar d’imaginar que en comptes del Maties podria ser jo qui ara fos allà, en aquest terreny de ningú, en aquest no res entre la vinya i el fenollar, en aquesta terra aspra i esquerpa, resseca i inhòspita. Podria ser jo qui fos allà, bocaterrosa, dessagnat, esventrat, amb els pulmons destrossats per una bala que deu haver disparat un pobre diable de l’exèrcit enemic, un pobre noi que obeeix ordres, un pobre desgraciat tan innocent i tan miserable com els que ara som aquí, atrinxerats, passant gana, set, calor i tota mena de penalitats i misèries, lluitant des de fa mesos ja no sabem contra qui ni per què en aquesta terra cada dia més hostil, i fitant ara el cos inert del Maties amb el cor glaçat, els nervis a flor de pell i una por atroç que ens tenalla l’ànima.
Les hores passen. Ajagut a la trinxera, immòbil, noto com la suor se m’escola pel rostre. No em puc bellugar si vull conservar la vida. Per damunt nostre, les bales xiulen. De tant en tant, cauen indiscriminadament les bombes que deixa anar l’aviació enemiga que ens sobrevola a baixa alçada. S’ha revifat el combat. Les bales rai, estem ben protegits aquí sota, però si ens cau al damunt un dels projectils que ens regalen des del cel som homes morts. Mentre reso perquè cap aviador no encerti la nostra trinxera, penso en el Maties. Ara no el puc veure, però encara deu continuar allà, al mateix punt on ahir va caure fulminat. Els ulls encara oberts, les mans crispades potser encara agafant el fusell, l’uniforme ple de pols, potser amb les formigues ja recorrent-li… No, prou. No vull pensar-hi, vull esborrar aquesta imatge del meu cervell, vull que no em vingui aquesta imatge un cop i un altre a la ment. Però no puc, no sóc capaç de bandejar-la i se m’apareix un cop i un altre. I tampoc no puc deixar de repetir-me que podia ser jo i no el Maties qui fos allà fora.
Ara acabem de rebre l’ordre de posar-nos en marxa. Bec un llarg glop d’aigua de la cantimplora que penjava des de fa dies de l’arbre. Ecs. Després de tantes hores al sol està molt calenta. És fastigosa, però és aigua, i aquí no ens en sobra. Me n’empasso una mica més. És l’aigua que volia beure el Maties, l’aigua que va fer aixecar-lo en el moment més fatídic. Merda de cantimplora, merda de bala perduda, merda de tot. Som a l’infern, m’ha dit el Torras mentre recollia la navalla, un parell de llaunes de conserves, un mocador, uns guants foradats i ho guardava tot al sarró, i de l’infern és millor sortir-ne quant abans millor. Som a l’infern. Som entre la vinya i el fenollar, en el no res, en terra de ningú, en terra de por, en terra de mort. Anem, ha dit. Però jo l’he mirat i li he dit un moment Torras, atura’t, i tot seguit li he demanat que m’ajudés a enterrar el Maties. No el podem deixar així, he implorat quan he vist la seva cara. El Torras m’ha continuat mirant en silenci uns segons que se m’han fet eterns, i finalment m’ha respost: no podem, tu saps que no podem fer-ho, deixa’t d’heroïcitats absurdes. Enterrar el Maties ens costarà almenys una hora. No podem córrer un risc tan alt. Si el tinent ens enxampa ens afusellarà per desobeir una ordre rebuda al camp de batalla. I si l’enemic ens cau al damunt mentre l’enterrem també morirem. No tenim opció i tu ho saps. Deixa’t de sentimentalismes, collons, és una bogeria.
El miro i sé que té raó. Vull recriminar-li amb la mirada que es negui a ajudar-me, però sé que té raó. Hi ha milers de soldats que han perdut la vida en aquesta merda de batalla, tots aquests boscos i aquests camps són plens de cadàvers podrint-se, mormola ara. Fa uns segons, el Josa, el Sebas, el Guim han passat per davant nostre en absolut silenci. Cadascun absort en els seus pensaments, les seves dèries, els seus dimonis. Cadascun amb el seu sarró penjat, el seu fusell a l’espatlla, cadascun arrossegant les botes i l’ànima. Tots tres bruts, les botes plenes de pols, els uniformes espellifats, els rostres demacrats, els cabells plens de polls, les cames esgarrinxades, les espatlles encongides, les mirades corsecades. Tres morts en vida caminant cap a l’abisme. Camí de qui sap on. Volent marxar lluny de la vinya, lluny del fenollar, lluny de l’infern, lluny de tot. Anem, ha repetit el Torras posant-se en marxa.
Jo he mirat un darrer instant el Maties, com per acomiadar-me, i després m’he girat i, durant uns segons, he contemplat com la filera de soldats del meu batalló s’allunyava cada cop més d’aquest racó de bosc que havia estat la nostra casa durant els darrers dies. I he dubtat: desobeir les ordres? Arriscar-se a perdre la vida per enterrar un amic? Què fer? Aleshores he deixat caure el sarró i el fusell i, amb la mateixa pala amb què fa nou dies vaig construir la trinxera que ens ha protegit del foc enemic durant tot aquest temps, he començat a treure sorra per fer un forat on enterrar-hi el Maties.
Però pocs minuts més tard d’excavar sense pausa ho he deixat estar. Només sentia el batec del meu cor accelerat. Notava la sang circulant a glopades per les temples. El cap era a punt d’esclatar-me. Les durícies de les mans em sagnaven. I he llençat la pala ben lluny, he recollit el sarró, el fusell i la cantimplora penjada a l’arbre i he començat a córrer sense mirar enrere en cap moment.
Ho sé. He estat covard. He estat covard i sé que aquest record em perseguirà mentre visqui. He abandonat el Maties com si fos un gos. Però què podia fer, em repeteixo mentre avanço amb ànsia pel corriol intentant enllaçar amb la resta del batalló. Què podia fer. I ara progresso ràpid pel bosc. I només sento les meves passes que trepitgen terra, fulles, branques i pedres. I enrere queden el camp de batalla, el Maties i la resta de joves morts en aquest absurd enfrontament. Enrere queda l’infern. Qui sap cap on camino ara. I qui sap si aviat hi tornaré a caure, a l’infern. Però mentrestant continuaré en terra de ningú, camí d’enlloc o camí de qui sap on. Continuaré maldant per sobreviure. Continuaré en aquest paratge sense nom, entre la vinya i el fenollar, entre la tristesa i la desolació més profundes i l’espurna del coratge i la força que em cal per no defallir i seguir endavant.
autor: Jordi Portals Casanovas
2n Premi
EL GRAN VIATGE
Entre la vinya e el fenollar
amor me pres
Ramon Llull
Cant de Ramon
Marmessors d’un patrimoni de segles, fenicis, grecs i romans, l’avi i l’àvia, el pare i la mare ens remeteren a ecos d’antics diàlegs. Fou entre la vinya i el fonoll salvatge que vam saber que la nostra era una terra afable, esbatanada al mar, generosa i càlida. Aviat vam aprendre a fer servir el càvec i l’aixada i a fer l’olla al voltant dels ceps per recollir de la pluja l’aigua. I vam trepitjar raïm amb els peus nus, arromangant-nos; el suc vermell regalimant la nostra pell, amb tremolor i esgarrifances, ballant folls i enjogassats damunt la semal una vegada i una altra fins a sentir-ne tota la màgia i veure brollar pel broc el primer most, el most en flor, que és el most llàgrima.
Fou entre la vinya i el fenollar que l’amor ens va fer presos, Natana. Amiga i amada. Nosaltres també vam estimar el despuntar de cada albada, els estels de la nit, les riberes i els boscatges des d’aquest costat de la Mediterrània, i vam descobrir el vers que hi ha en el batec de cada gotim, de cada pàmpol, de cada cep, de cada parra, batejant vinya i fenollar amb els nostres noms, Blanquerna i Natana.
Et sé la memòria emboirada, Natana, pel pas del temps i tanta anyada, i al mirar-te als ulls, de color mel, de color palla, amb els reflexos daurats del vi que tant t’agradava, endevino que conserves encara efluvis del raig del primer most, la humitat del celler, les aromes del fonoll i el coriandre, mentre amb el puny ben clos prems la medalla que jo un dia et regalava. ―Som tu i jo ―em vas dir al veure la imatge que hi vaig fer gravar de la silueta d’un home abocant a la portadora raïm i una dona amb un cabàs ben ple del fruit i una garlanda de romaní i de lavanda.
Hem treballat la nostra vinya tan bé com hem sabut, Natana. Alguna vegada, és cert, les rodes del nostre carro s’han enfonsat en el sauló o han relliscat pel pedregar, però amb l’esforç dels nostres braços hem sabut tornar a encarrilar-les. A voltes ens ha calgut posar la somera davant el matxo per tal de desencallar-les. No rius, Natana? Abans que la malaltia fes estralls, ens trencàvem de riure al recordar-ho.
Valents hem estat, Natana. Mai no ens va fer por obrir-nos a nous senders i corriols, arriscar-nos i paladejar tots els sabors de la vida que ens ha estat donada. Ho vam provar tot: pansa blanca, picapoll, xarel·lo o garnatxa blanca; malvasia, macabeu, sumoll o pansa rosada.
A les tres naus del celler hi hem fet estada: a la de recepció del raïm, on hi vam portar gotims a cabassos, a palades, esprement-ne tot el suc sota l’esforç del nostre premsatge; a la nau de fermentació, on vam anar convertint aquell primer most en flor en un ric beuratge, despertant-hi un pòsit inquiet que sempre més ens ha acompanyat en aquest viatge; i a la nau de maduració i d’envelliment, on som ara, fent criança entre bótes de roure llemosí, intercanviant aromes en pau i en calma. Hi ha un moment de misteri, de repòs i de màgia; una complicitat dels anys, un silenci aromàtic, una fortor de celler feta de compostos volàtils afruitats i florals, de mel i de gessamí, de flor d’ametller, de fonoll i d’avellana que ningú ja no ens podrà robar perquè la portem com a bagatge.
Hem fet vi generós, vi nítid, vi brillant, vi vigorós, vi dolç, vi fresc, vi medicinal, vi de mestratge. I si en ocasions ens ha sortit espès, tèrbol i aspre, amb delicadesa i tremolor hem introduït amb les nostres pròpies mans el lluquet dins del bocoi per treure’n les emanacions malsanes.
Amb la mirada em dius que ja has despampolat el teu cep, que et sents rica de tot i que ja no et caldrà més saba per a passar el llarg hivern, que te’n vas ja al Punt de Randa.
Jo en recolliré els carrolls, agraint-te sempre més que entre la vinya i el fenollar una vida m’has donada. Adéu, Natana, amiga i amada.
autora: Josefina Maymó i Puig
3r Premi
ENTRE LA VINYA I EL FENOLLAR (O AL FINAL DE L’EXILI)
Feia dies, massa dies, que tots plegats malvivíem en aquell immens fenollar, sempre amb l’ai al cor. Havíem iniciat l’exili feia setmanes i l’enyor del nostre passat –i la impossibilitat de viure el futur que havíem anhelat– ens acompanyava, fidel, en aquella lenta i descarnada agonia. Allà, asseguts o estirats entre matolls polsosos, intentàvem mantenir una dignitat cada cop més feble. Puc afirmar, sense exagerar, que els petits cargolins blancs que s’enfilaven per les tiges d’aquell mar de fonolls –l’horitzó més llunyà que divisàvem des de feia setmanes– tenien una ànima més sana que no pas nosaltres.
Algú havia arribat a dir, fins i tot, que havia ataüllat una estranya lluïssor en la mirada d’una d’aquelles bestioles. Una lluïssor que denotava una profunda altivesa o, el que és el mateix, un profund menyspreu cap a nosaltres, pobres cossos inerts. No ho vam poder comprovar del cert, però, ja que un moixó amb ulls de fura que volava prop del sol veié la seva closca llampant des de les altures i, des d’allà dalt, s’afuà cap al ramillet de fonoll on l’infortunat cargolí pasturava amb parsimònia. La pobra bestiola –amb tota la seva altivesa i lentitud– desaparegué ràpidament dins de les entranyes d’aquell sac de plomes baixat del cel.
Nosaltres menjàvem el què bonament podíem, que era pràcticament res: brots tendres de fonoll que al principi ens agradaven, després toleràvem i finalment vam aprendre a estimar (quan vam aconseguir entendre, finalment, que no pots avorrir l’únic aliment que et manté viu). La ingesta de tant fonoll ens perfumà la boca i fins i tot alguns de nosaltres arribàrem a pensar que se’ns havia endolcit la parla. Potser no fos cert, però és veritat que conversar entre nosaltres havia adquirit una dimensió olfactiva que fins aleshores mai havíem sospitat.
La sequera de la primavera passada havia endurit l’estiu, que en aquelles contrades ja era terriblement eixut, i les pluges de tardor o bé eren tímides o bé eren extremadament gasives perquè que no havien deixat caure ni una sola gota d’aigua sobre aquella terra eixorca. Sense pluja, el fonoll s’assecà, deixant buits estómacs i esperances. Va ser, precisament, aquesta manca d’aliment que ens forçà a fer un pas i a endinsar-nos a la vinya, amb tots aquella colla de ceps de troncs revellits formant línies inacabables amb un ordre gairebé marcial.
Odiàvem el fenollar on vivíem reclosos, però també estàvem profundament atemorits per aquell espai obert i desconegut. Els raïms secs que encara penjaven d’algunes branques, picotejats ara i adés per un estol de garses, ens van fer vèncer la por. Tot i que en aquells gotims hi havia poca menja, en teníem prou i suficient per treure el ventre de pena. A més, la vinya era grossa i aquell any el seu propietari no havia triat una bona colla per a la verema. A bona fe que aquell any farien poc vi, a can Llull!
Les incursions a la vinya les fèiem d’un a un, i sempre de matinada, quan tot just un fil d’or començava a definir el contorn dels pàmpols –cada cop més escadussers- que s’aferraven amb un darrer alè de vida a les branques del cep. Les coses van bé fins que es torcen, oi? Doncs així va ser: per imprudència, per inconsciència, per l’arrogància de la joventut o simplement per gana, el més jove d’entre nosaltres cometé el greu error d’entrar a la vinya en ple migdia. I com que el raïm cada cop era més lluny, hagué de recórrer-la un bon tros, passant per sota de diverses fileres de ceps.
La resta del grup no l’havia trobat a faltar, però. Fos perquè era una mica tabalot o fos perquè els altres teníem, per raó de l’edat, una altra perspectiva de la vida, finalment havíem acabat deixant-lo una mica de banda. És per això que ens sobresaltàrem quan el veiérem entrar a tot estrop al fenollar, amb la por aferrada al cos. S’estirà a terra, en silenci. El cor li bategava amb tanta força que patíem perquè no li sortís disparat per la boca –motiu pel qual entenguérem que no calia fer-lo parlar fins que estigués més reposat. En qualsevol cas, però, la seva actitud ens posà a tots en estat d’alerta.
Un cop aconseguírem calmar-lo ens dóna una notícia que, sense que nosaltres poguéssim saber-ho encara, canviaria la nostra sort, i no pas per bé. Tot i que ell jurava i perjurava que havia recorregut amb cautela la vinya, passant ben bé per sota el ceps i guaitant a banda i banda abans de creuar d’un rengle de ceps a un altre, havia estat descobert arreplegant un gotim a l’altra banda del camp.
Malgrat la seva discreció –qüestionable, ben cert- una garsa envejosa i de cor vil havia alertat les seves companyes –igualment envejoses i d’ànima agra- i tot l’estol se li havia tirat al damunt. Amb una d’elles no hagués tingut cap problema, però deu becs punyents eren massa pel seu cost esprimatxat i sense força. És per això que emprengué la fugida a pas viu cap al fenollar. Amb tanta mala fortuna que un dels capatassos de l’amo que feia una passejada per la vinya, el veié córrer com un foll i intentà parar-lo a cops de roc. Per sort, el bon home havia visitat la bodega no feia pas gaire estona i el seu tir fou poc precís (una de les garses, però, caigué a terra, endolant el cor de la resta de l’estol).
Aquell fet precipità una fugida que havíem preparat amb temps. Una fugida que ens permetria deixar enrere aquelles mates i arribar al turó que tancava la vall per ponent, des del qual –ho havíem estat preparant amb calma i ho teníem tot previst- podríem arribar sense problemes al cim del puig de Randa, on comptàvem començar una nova vida lluny dels perills d’un món que era massa gran per a nosaltres i on no trobàvem el nostre lloc. Malauradament, l’operació requeria creuar la vinya ben bé pel mig. I tan llarga com era! No obstant això, no teníem cap més opció: la imprudència del nostre company havia estat fatídica i ens havíem de posar en marxa aquella mateixa nit.
Un cop estiguérem tots preparats, vam sortir amb discreció del fenollar tot just quan les primeres estrelles es van fer senyores de la nit. Ens posàrem en fila, un darrera l’altre, i avançàrem en silenci durant un parell de minuts. Dos segons i mig més tard –ni un de més ni un de menys- sentírem els primers lladrucs, que s’anaren fent més intensos (i intimidadors) a mesura que s’acostaven. Uns quants passos més enrere dels lladrucs vam veure venir els gossos, que ens empaitàvem a nosaltres i als mateixos lladrucs, temorosos que perdre’ls per sempre més en aquella immensa fosca. Davant d’això, simplement fugírem. La comitiva es dispersà amb absolut desordre per la vinya, entre les files de ceps. Tothom –cadascú- intentava salvar-se com fos. Malauradament, la nit fou trista, especialment quan els trets feren emmudir la vinya i el fenollar, tenyint de sang la terra.
Aquella nit, les bales acabaren amb el nostre pelegrinatge cap a Randa, l’anhelat Olimp. L’endemà al matí, a cal Llull l’esmorzar va ser un gran tiberi. El Ramon, el fill, havia caçat conills. En coure’ls, l’olor de fenollar arribà fins a la vinya, on un estol de garses de cor vil rigué en flairar l’aire.
autor: Arnau Queralt i Bassa