VIII Certamen de Relat Breu de Santa Eulàlia de Ronçana.
La temàtica dels treballs han de tenir relació o contindre la proposta: “Roig cirera o roig intens.”
Aquestes són les obres premiades:
1r Premi
HAIKÚS AL TREN
Encara no he acabat els exercicis del dia: la psicòloga em va dir que fes una plana a raig, com a mínim. El meu problema és que em poso vermella com un pigot per qualsevol fotesa. Quasi es pot assegurar que sóc més vermella que blanca, però, segons el metge de capçalera, no és una malaltia de la pell. La psicòloga li va donar la raó: es veu que el rubor em ve d’alguna cosa que tinc a dins i que he de treure. Em va fer estirar en una tumbona perquè em sortissin les paraules, però em van quedar totes arrapades a la gola, com avergonyides de deixar-se veure, i al final la dona, disgustada pel meu silenci i gairebé tan enrojolada com jo, em va recomanar que escrivís sense pensar. I que si pensava, que compongués haikús, que sap que m’agraden. Això sí que li ho vaig poder dir. He anat als xinos i m’he comprat una llibreta barata i un boli que llisqués fi sobre el paper. Si faig mala lletra, és perquè el tren tremola i tot se sacseja al seu ritme.
Tren
Cap al destí
arrossego finestres,
i viceversa.
El vagó on vaig és força silenciós. Només unes veus que xiuxiuegen, darrere meu. “Tothom deixa rastre”, mussita una d’elles. Al mateix vagó, vora les maletes, seu una noia que ha vingut a visitar l’empresa un parell de cops. Quan l’he clissada a l’andana, m’he aturat i m’he fet la despistada tot remenant el mòbil, per no trobar-me-la de cara. Però, mentre estava marcant el número d’en Pol, veig que se m’acosta i em saluda tota riallera. Jo m’he envermellit com una síndria. Ara seu davant de la meva maleta i m’ha dit que me la vigilaria. No costa res de ser amable, penso, però a vegades no surt. Volia trucar en Pol per disculpar-me, ja que una estona abans l’havia engegat quan em deia que em vindria a buscar a l’estació. Ja sé anar sola, li havia contestat sense rumiar. Llavors m’ha sabut greu. “Demà fareu les paus”, sento que diu una passatgera a la seva companya. Ai, les coincidències del tren, que premonitòries! Però jo espero signar l’armistici avui mateix. Són les sis en punt i a fora estem a tretze graus. Travessem un pont.
Pont
D’un cantó a l’altre
el garfi estira el braç,
marca el camí.
La noia de l’andana. Per què no l’he saludada de seguida? Potser és perquè és més alta que jo. O perquè porta una mini atrevida i les cames no se li acaben mai. Jo, en canvi, m’he tapat fins a les orelles, que sembla que vingui de l’última glaciació. Però, a part de l’alçada i l’abillament, hi ha alguna altra cosa. Deu ser aquesta seguretat que mostra, amb una rostre matisat sempre de placidesa. Per contra, jo volto pel món carregada de dubtes, amb l’ànima consirosa i els nervis roents. “Tots som iguals, però ens fixem en coses diferents”, sentencia una interlocutora del darrere. Sovint em pregunto per què li agrado, a en Pol? És pel meu color vermell?
Vermell
Damunt les galtes,
roig intens, roig cirera,
el cor s’exposa.
Quan el tren és a punt d’arribar, noto que el telèfon em titil·la dins el bolso, com una bestiola acorralada. L’agafo i veig que és en Pol, però ara no em va bé de respondre-li. M’aixeco i, per la finestra, s’escapa un grafit granatós sobre una paret blanca: “Follow your line”. Li faig cas: segueixo el meu camí, passadís enllà, cap als equipatges, cap a la sortida. Cap al destí. Trucaré en Pol quan hagi recuperat la maleta. Ara no puc, que m’estic preparant per agrair-li a la noia que me l’hagi cuidada. Mou el cap afablement mentre jo m’afanyo a fer broma sobre les maletes: que soles no saben anar enlloc, que a vegades entre elles fabriquen una mena de complicitat, que la feina és teva a l’hora de separar-les. Encara parlo, que el comboi ja s’atura, i ella somriu i m’acomiada amb l’expressió justa, sense alterar ni el to de pell ni el de les paraules.
Corro cap a les escales a tota vela, patint perquè no tanquin les portes, i baixo amb la maleta xocant contra les cames, el cap cot i les galtes enceses. Sort que a l’andana em frena en Pol, que ha vingut a esperar-me, content com si jo tornés de donar la volta al món. M’abraça i em fa moixaines als cabells. La noia més maca del tren, diu. No em retreu res del telèfon i em pren la maleta. Ja sé que saps anar sola, però a mi m’agrada acompanyar-te. El que ell no sap és que vaig a la psicòloga perquè tot el que tinc em sembla que penja d’un fil. Fins i tot tu, Pol. Penso que no ho entendria i ho deixo estar. Em miro el seu cutis tan clar, quasi transparent, acabat d’afaitar, tan suau, com un pètal.
Avui decideixo seguir aquest camí, roig sobre blanc. Ja vindrà el temps d’escriure altres haikús.
Caminem junts al costat de la via.
Via
Bufanda amb ratlles,
aferrada a la terra
per por de perdre’s.
autor: Miracle Sala Farré
2on Premi
ROIG DE SANG I CIRERES
Va ser un instant fugaç. Un retruny. I tot es va tenyir de roig. Recordo que el meu darrer pensament va ser una glopada vermella, intensa i espessa. I em vaig desplomar. Mort.
Em va despertar una fiblada aguda al costat i una forta pressió al pit que m’ofegava. Vaig obrir els ulls i una esgarrifança em va colpejar com un martell. Un crit ofegat. Era ell, el noi de la cara pigada que, hores abans de l’afusellament, m’havia preguntat, tu creus en Déu? I jo li havia respost que no. Ell es va passar la nit pregant en un racó de la cel·la fins que, a l’alba, ens van fer sortir tots en fila i les mans lligades a l’esquena.
Jeia sobre meu, la cara ensangonada i els ulls oberts que em fitaven amb un esguard inert i segellat de por. Vaig intentar apartar-lo per mirar al meu entorn. No estàvem sols. Érem un munt de cadàvers apilats de qualsevol manera que esperàvem una fossa comuna on fer-nos desaparèixer per sempre més. Em van venir nàusees i vaig vomitar una bilis sanguinosa sobre el cos d’un home sense gosar mirar-lo.
S’acostaven unes veus. Amb els ulls tancats, immòbil, protegit sota un cos agre de pixats i suor, vaig pregar intensament, com no ho havia fet mai a la vida. Pensava en el noi de les pigues, demanant al seu Déu que no m’abandonés com ho havia fet amb ell.
Quan es va fer silenci, vaig entreobrir els ulls. Fosquejava. Els soldats havien desaparegut entre riallades i bromes de mal gust. Aleshores, protegit per les ombres, em vaig apressar a sortir d’aquell cau mortuori. Era molt a prop d’un marge, tot just a tocar de la riera on, a l’altra banda, s’intuïa el bosc. Em vaig treure de sobre els cossos, gemegant de dolor. Una ferum insuportable ho impregnava tot i em va fer venir basques. Era el rostre de la mort, vermella i llefiscosa, que havia cobert aquella albada i ara emmascarava l’expressió sense vida dels meus companys. Puto rojo de mierda, em va escopir aquell fatxa quan ens va venir a buscar colpejant-me la cara. Puto rojo. Sí, roig. Roig de valentia i lluita per a defensar la causa. Roig d’intensa joventut que es creu desafiar tot un món sense por ni prudència. Amor i passió. Tot plegat convertit, aquella matinada, en roig de sang i mort absurda.
Arrossegant el cos ferit, em vaig deixar caure marge avall fins a la riba. L’aigua fresca em va revifar la gola. I com un foll, em vaig rentar la cara, les mans, els braços, el cap, el cos, per llevar tanta sang, que ja no sabia si era meva o del noi que creia en Déu. Rojo de mierda. I el riu es va tenyir de vermell mentre tot jo tremolava com una fulla. I vaig fugir d’aquell indret tan ràpid com les cames m’ho van permetre. Em costava respirar i la ferida em sagnava. Més tard vaig saber que encara hi duia la bala, encavalcada entre dues costelles i el pulmó.
No sé si el noi de les pigues havia demanat sobreviure a l’execució. Potser Déu es va equivocar aquell dia i em va concedir un desig que no em pertanyia. Però ara sé que viure, després de morir, ja no és viure igual.
El roig m’esgarrifa. Sempre ho ha fet des d’aquell dia. I ningú entén per què em canvia l’humor de cop i volta quan veig els néts amb les mans i els llavis tenyits de cirera. Coi de nanos, els crido emprenyat, renteu-vos de seguida! Però és que no suporto imaginar-me’ls com el noi de la cara pigada, ni que sigui amb l’innocent tint de la fruita acabada de collir. I, aleshores, quan ningú em veu, ploro d’amagat la meva por que no he gosat mai explicar a ningú, ni tan sols a la dona.
No em deuen quedar gaires anys de vida; d’aquesta vida de propina, que no era per a mi, manllevada sense saber-ho. No sé com moriré i si, en fer-ho, tornaré a pensar en el noi de la cara pigada o en els menuts de casa llepant-se els llavis endolcits. El que sí que sé, és que el vermell hi serà present, com ho ha estat d’ençà d’aquell dia fatídic en què vaig morir per primer cop. I serà un roig intens, del mateix color de les cireres madures.
autora: Roser Blázquez Gómez
3er Premi
GOTA DE NIT
Una gota que cau. Sola. Ínfima. I, malgrat tot, taca la neu que cobreix la ciutat.
Hi ha poques cases que encara tinguin els llums encesos. Només es filtra per alguna finestra la llum de la làmpada de peu de l’escriptor i el florescent de la cuina d’una dona que no pot dormir i busca una pastilla que li permeti intentar-ho. El gos es remou al seu cove i ella l’acaricia, mentre s’empassa la píndola amb un vas d’aigua.
Morfeu té cura del descans de la majoria de la població, però els remordiments impedeixen que en Hans pugui conciliar el son. Avui, al despatx, ha tornat a signar papers que no corresponen, però la Margaret té capricis que amb el seu sou de banquer no es pot pas permetre. I, tanmateix, se sent inquiet, perquè ella encara no ha arribat, i avui és dijous. Els dijous, la Margaret queda amb les seves amigues, però mai no arriba més tard de les dotze, ell sempre li diu que és la nova versió de la Ventafocs.
En una qüestió no s’equivoca: hi ha una sabata al carrer i sembla clarament femenina. El taló d’agulla la delata i no corre cap Drag Queen a aquestes hores. La dona de la pastilla, que considera que ja ni tan sols els fàrmacs li fan efecte, acaba d’estirar la corretja del gos i el crida des del rebedor: “Apa, Tobi, anem a donar un volt. Ja, ja sé que no són hores, però és que no puc dormir, i em fa basarda sortir sola tan tard.” El gos remena la cua i surten abrigats, intentant en va protegir-se del fred hivernal d’Islàndia.
La Brigitta pensa que un hawaià es congelaria, aquí. I així s’imagina un paisatge bucòlic de palmeres i aigua cristal·lina, encara que ella només hi aniria de vacances, allà, perquè enyoraria els seus volcans i els guèisers més que al Tobi, i això ja és dir, que en Tobi és l’únic company fidel amb qui compta. Bé, i amb els fills un cop a l’any, pels volts de Nadal, quan la vénen a veure i recorden la seva infantesa, ara que els queda tan llunyana. Tots viuen a les Illes Canàries i tenen més de trenta anys; gairebé quaranta.
El crit és eixordador. De fet, la corretja cau a terra i s’embruta del bassal que ja s’escampa per tota la neu. El silenci s’esquinça per unes mil·lèsimes de segon, l’escriptor treu el cap per la finestra, ha tingut un sobresalt, per un moment s’ha cregut que els seus personatges cobraven vida, ara que estava maquinant un crim d’allò més escabrós, tal com els agrada als seus lectors i també a ell, per a què enganyar-se: va escriure el que volia llegir i allò va entusiasmar al seu editor, que era un gran defensor de la novel·la negra islandesa. Ara triomfa i fa la competència als veïns escandinaus.
En Hans també sent el crit, però pensa que allò no va amb ell, i torna a consultar altra vegada la pantalleta il·luminada del mòbil: són la una de la matinada i no ha rebut cap missatge de la Margaret. Tampoc de la Regina, una estudiant en pràctiques que porta un temps al banc i amb qui, a l’hora de l’esmorzar, sovint se’ls refreda el cafè. S’envien missatgets i en Hans ha de fer grans esforços per no pensar en ella quan acaricia l’espatlla nua de la Margaret, que sempre li dóna l’esquena al llit. Ara ja es fan algun regal. Ella li va dir que passava fred al pis compartit i que ningú no encenia mai la llar de foc de la sala d’estar. Ell li va regalar un atiador. L’endemà, ella li va portar una camisa de ratlles.
Les sirenes ululen al vent. L’escriptor ha trucat a la policia tan bon punt ha tret el cap per la finestra. La Brigitta és molt discreta. Si ella crida, alguna cosa passa. L’espectacle és corprenedor. A més, comença a nevar, el cel mostra un color grisenc poc habitual a la nit. Les estrelles s’amaguen rere els núvols i les volves cauen sense pietat. El gos no borda, ensuma el terra i el morro li queda ple de neu barrejada amb sang.
L’escriptor baixa amb la bata lligada i un abric per sobre. La Brigitta està en estat de xoc, plora i somica, no para de lamentar l’escena que s’ha quedat gravada a la retina i, brandant el cap, li diu a un policia que mai més no aconseguirà dormir la nit sencera.
En Hans s’acaba aixecant quan comprova que l’última vegada que la Margaret s’ha connectat al WhatsApp ha estat després de fer-li un petó. Ella mira el mòbil tot sovint, té grups on s’envien imatges tot el dia i sempre penja fotos del sopar a l’Instagram, exceptuant aquesta nit. En canvi, la Regina li demana què fa despert a aquestes hores. Ell tecleja el primer que se li acut: m’imaginava fent l’amor amb tu i m’ha entrat calor.
Tanmateix, el fred d’allà fora ben aviat penetra al cos d’en Hans que, després de mirar per la finestra, ha decidit baixar, quan ha vist la seva veïna tan afectada. Només té un gos per companyia, vés a saber què li ha passat. L’angle des del seu pis no és bo per saber què es cou a baix, així que s’agafa la primera muda que troba, una camisa de ratlles. Es posa també la bufanda i una jaqueta i surt abocat al carrer.
Quan en Hans es col·loca al costat de l’escriptor, aquest té el temps just per sostenir-lo en braços. En Hans està més blanc que la neu que trepitja i agafa la sabata de taló com pot, però els dits li tremolen més que una corda de Stradivarius en ple concert simfònic. El peu descalç de la Margaret s’esmuny per una manta tèrmica que li cobreix tot el cos. No pot ser. Ara, no. Estaven a punt de casar-se.
—La investigació serà àrdua, no tenim pistes sobre qui ha pogut fer aquesta barbàrie. Un lladre queda descartat, la víctima porta les joies i a la bossa hi té un número de la loteria que ha resultat premiat. El tall que l’ha dessagnat l’ha sorprès per darrere i l’han fet amb un atiador, així que pot ser qualsevol, que aquí hi ha unes quantes llars de foc.
En Hans sent les paraules del policia com un eco del seu proper malson. El mòbil no deixa de vibrar, però ell té els ulls fixos en el contrast entre la neu i la sang, entre la puresa i la vida. En aquest cas, el jaç de la mort sobre una catifa blanca.
Ara ja no hi ha impediments entre tu i jo, Hans. Espero que em demanis per sortir aviat, li diu la Regina des de l’Snapchat. Ell no escolta el missatge, no veu res ni ningú. La vista fixa en els peus de la Margaret i en el bassal vermell que s’escampa arreu. Roig cirera, roig intens. Del mateix color que portava els llavis pintats. Del mateix color de la sabata. I, tanmateix, la princesa ja no tornarà a obrir els ulls. Ell, en canvi, no podrà tancar els seus mai més.
Morfeu acompanya el son de la majoria. Però no de tots. L’escriptor consola a la Brigitta, el gos es mou inquiet amunt i avall. I en Hans allarga el seu mòbil al policia, que té el temps just per veure com una volva de neu se li enganxa al lacrimal. Després, l’escriptor s’acosta cap a ell i li col·loca la mà a l’espatlla. Una gota que cau. Sola. Ínfima. I, malgrat tot, taca la neu que cobreix la ciutat.
autora: Anna Oliveras Paré