IX Certamen de Relat Breu de Santa Eulàlia de Ronçana.
La temàtica dels treballs en homenatge a Manuel de Pedrolo amb motiu del centenari del seu naixement, parteix de la proposta “Tocats pel foc”.
S’han presentat un total de 47 obres.
Aquestes són les obres premiades:
1r Premi:
EL MITJÓ VERMELL
Abocat damunt els fils del vell estenedor del celobert, en Joan es posà a estendre la bugada. S’acabava de jubilar i s’havia mudat de nou a aquell pis de la infantesa, després de viure un grapat d’anys lluny de la ciutat. Amb un mitjó vermell a la mà i a l’altra una agulla d’estendre, sentí com se li eriçaven els pèls del braç i se li escapava un somriure gairebé dolorós. Tancà els ulls. El record del dolç remugar de la mare li arribava com una carícia:
—Renoi, ja ha tornat a desaparèixer el coi de mitjó vermell! Sempre es desaparella. Porto ben bé una hora buscant-lo. Joan, fill, tu que sempre l’acabes trobant, em faràs el favor…
—No pateixis mare, ves-te’n tranquil·la que segur que el trobaré.
La mare no havia sabut mai que era ell qui, una vegada i una altra, treia l’agulla d’estendre d’un dels mitjons vermells i el deixava caure, celobert avall, des del quart pis. Més d’hora que tard trucaven al timbre i ell anava a obrir; el cor bategant a preu fet. La figura inconfusible de la Maria, la nena de l’entresòl, apareixia al replà amb tot el seu esplendor. Amb les mans rere l’esquena, la mirada oberta a vessar de significats i amb un gest triomfant, tot d’una, com per art de màgia, feia aparèixer en una mà aquell llampant mitjó vermell i a l’altra un llibre de contes o històries ple de boniques il·lustracions, que sempre era diferent. Passaven la tarda plegats. Impagables tardes plegats. Ell li ensenyava les seves col·leccions de cromos, de trens, de joguines de llauna o de xapes i, encabat, venia el millor. S’asseien al llit, ben a tocar l’un de l’altre, el llibre damunt les cames estirades, ben repenjada l’esquena a la paret, i de la boca d’aquella petita Xahrazad començaven a brollar les històries més fantàstiques, els relats més bells. Semblava tocada pel foc, pel foc de les paraules. En Joan podia sentir l’escalf de cada mot, el caliu del seu so, el misteri i la incipient descoberta dels seus significats. Als seus ulls creixien, s’inflamaven, prenien formes diferents. Eren fins i tot iridescents. Ella li feia passar la mà per damunt d’aquelles precioses il·lustracions, i a ell li agradava la delicadesa amb què ho feia ella, resseguint-les amb el capciró dels dits gairebé sense tocar-les. Era diferent a totes les nenes i nens que ell coneixia. Entre els seus amics i amigues hi havia qui sabia que volia ser mestra, astronauta, jugador de futbol o bomber. Ella deia que no ho volia pas saber, que pensava que la vida li havia de donar moltes sorpreses, a tothora, fins a l’últim moment, que tot era possible, que tot podia ser.
Tornà a obrir els ulls, despertant dels records. Encara tenia el mitjó vermell a una mà i a l’altra l’agulla d’estendre. La hi posà. Dubtà i en un rampell la hi tragué i deixà caure el mitjó celobert avall, com en d’altre temps. Sabia que el seu era un gest inútil. Feia tantes dècades de tot allò!
S’assegué a la butaca a tocar del finestral. El sol s’insinuava darrere el gris del cel. Es posà a llegir el llibre que acabava de comprar. Li havia cridat l’atenció el títol, Unes quantes coses boniques, la poètica de la portada i que hagués estat escrit com a antídot contra les cendres de l’oblit. Recordà que se li havia acabat el cafè i que no en tindria per a després de dinar i s’alçà per a anar-lo a comprar. Baixà les escales corrents i en passar per l’entresòl mirà de cua d’ull la porta d’aquell pis. Seguí endavant però tot d’un plegat girà cua i, com si una força gairebé màgica l’empenyés, es trobà amb el dit picant-hi el timbre. Una dona d’uns trenta i tants obrí la porta.
—Bon dia. Disculpi, sóc el veí del quart. M’ha caigut un mitjó vermell pel celobert. Ho sento. Si fos tan amable…
La dona el mirà amb un ulls plens de sorpresa i alhora espurnejants, com de satisfacció.
—La meva mare sempre m’explicava un conte d’un mitjó vermell que queia d’un quart pis i un nen que es deia Joan.
—I com acabava el conte?
—No acabava mai. No tenia final. S’obria a altres contes, a moltes possibilitats. Perdoni, ara li porto el mitjó.
Al Joan li semblà que trigava massa si només havia anat a buscar el mitjó. Quan finalment tornà li posà a les mans el mitjó vermell i el llibre més bell que mai hagués conegut, tot fent-li saber amb deferència:
—La mare sovint em deia que si mai arribava a aquesta casa algú preguntant per un mitjó vermell li fes entrega d’aquest present.
Un formigueig recorregué el seu cos, acaronà la tapa i, sentint-se un xic maldestre, balbucejà unes paraules d’agraïment a aquella dona de mirada atenta i sorpresa. Ja no li importava el cafè que no prendria, ni l’ascensor. Pujà de dos en dos els esglaons fins a arribar al seu pis. I ja assegut a la butaca del costat del finestral obrí amb molta cura el llibre. A la portadella, una dedicatòria amb lletra clara i alhora enèrgica:
“Estimat Joan: hi ha qui necessita anells, pactes de sang o promeses d’amor etern. Nosaltres en vam tenir prou amb un mitjó vell, un simple mitjó vermell, amb ser tocats pel foc dels mots i amb deixar sempre la porta de l’ànima entreoberta a tots els vents. Fins ara. Maria.”
autora: Josefina Maymó Puig
2n Premi:
EL LLEGAT DE XAVIER
Benvolguts presents i futurs membres de la família Muntaner-Clavé,
A causa del meu delicat estat de salut ja diagnosticat, que es manifesta a través d’estremidores punxades al cor, lividesa al rostre i tremolors a les mans ja artrítiques, em disposo a redactar, no sense dificultats, una lletra que acompanyarà el meu testament, el qual només sortirà a la llum familiar quan hagi passat a l’altra vida per evitar prescindibles incomoditats, pèrfids retrets i ganyotes d’emmurriament que, un cop mort, em lliuraré de presenciar.
A aquestes alçades, després de vuitanta-nou anys de vida, inferireu –i, si no ho feu, és que la vostra niciesa no té límits– que, malgrat les riqueses i els quantiosos luxes que m’ha ofert l’existència fruit del meu esforç, agudesa i enginy, he dut una vida digna, moral i decent. Cap relliscada a la supèrbia, cap concessió a la pompositat, cap indici de fatxenderia. La humilitat sempre ha estat el valor més preuat i que, al llarg de la vida, he intentat transmetre-us. Sense èxit, certament. La senectut no ha estat un impediment –tal com us pensàveu– per adonar-me de les vostres mirades àvides devorant l’antic mobiliari cisellat, els opulents atuells d’or, la coberteria de plata i la robusta caixa forta que he guardat sempre en un discret racó. Tampoc he pogut ignorar les preguntes indiscretes dels meus gendres sobre el destí del meu cotxe antic, model de col·leccionista que tant em va costar aconseguir i que fa tant de temps que el meu garatge custodia com si d’una relíquia es tractés. O vosaltres, filles meves, que em fèieu artificials petons amb somriures forçats mentre em miràveu amb un ull aparentment tendre i amb l’altre escodrinyàveu amb voracitat el joier de la vostra difunta mare, curull de relíquies familiars d’or i argent. I els néts… Tan petits i tan ben instruïts. Algun d’ells ja havia inquirit sobre el futur de les antigues joguines de quan jo era un marrec, ara tan aclamades a les subhastes d’antiquaris i per les quals pagarien una fortuna. Algun altre em va demanar en certa ocasió que què en faria del gat persa que em vaig fer portar de l’Àsia interior perquè d’aquesta espècie aquí no se’n trobaven. I he perdut el compte de les vegades que el nét més gran, estudiant d’una d’aquestes sofisticades i erudites carreres de lletres, ha intentat preguntar-me, entre nerviosos escarafalls i paraules esquívoles i imprecises, on anirien a parar tots aquells volums –molts d’ells, primeres edicions d’època– de Flaubert, Dostoievski i, fins i tot, de Petrarca, dedicats per l’autor a la família Muntaner fruit de les vastes llistes de contactes dels nostres avantpassats. O, fins i tot, la tia de la dona del meu fill gran, una fervorosa melòmana amb qui mai hi he tingut una relació gaire estreta, un dia em va dir sense cap tipus de pudor si, quan em morís, li podria llegar tots els discos de vinil que alberga el moble de fusta de sequoia i que són tan anhelats pels meticulosos col·leccionistes. Doncs, no. Si us he de ser honest, res de tot això m’ha passat per alt. I durant la redacció del meu testament, intueixo que desitgeu vehementment que no me n’hagi adonat o, que si ho he fet, ho obviï. Però la meva decència arribarà fins als meus últims dies d’aquesta vida i els primers de l’altra.
Veureu que he llegat el mobiliari al museu local de la ciutat, on es disposen a preparar una exhibició sobre la vida quotidiana i casolana del segle XIX. Pel que fa a les joies, les he venut totes i la valuosa quantitat que n’ha resultat, l’he transferit en una d’aquestes ONGs amb què la gent col·labora per sentir-se útils a la vida i que intenten eradicar la pobresa infantil i l’escalfament global del qual tant es parla ara. El gat persa l’he donat a una indigent que sempre jeia sobre cartrons ronyosos al davant del banc: he pensat que li serà grata una mica de companyia. Els diners de la caixa forta els he invertit en construir un hospital als afores de la ciutat. Ara només és un mer projecte que ja consta de la inversió necessària, però com tot en aquest món, trigarà encara uns anys a efectuar-se. He donat els llibres signats a un prestigiós filòleg que m’ha assegurat que els durà a no sé quin museu europeu. He fet el mateix amb els discos de vinil: un estudiós de la música m’ha assegurat que “he contribuït enormement i encarida a la indagació de la història musical a nivell internacional”. Aquesta afirmació m’ha semblat ampul·losa i pretensiosa, d’una grandiloqüència exacerbada. Però m’ho he volgut creure. Pel que fa a les joguines de quan era un minyó, les he donat al Fons de Nacions Unides per a la Infància. M’han assegurat amb rotunditat que, en només tres dies, un nen etíop estaria fent anar la baldufa laboriosament treballada, amb sanefes daurades, tot cantussejant aquells ritmes tan peculiars que entonen els africans. I el cotxe… El cotxe l’he regalat al meu amic de tota la vida, el Mingo. Sempre que venia a veure’m –força més sovint que tots vosaltres junts, per cert–, amb els ulls encesos com tocats pel foc, li llançava llambregades dissimulades. Mai va dir-me’n res, però després que m’hagi cuidat aquests últims dies d’agonia, és el mínim que podia oferir-li. Per últim, he deixat escrit que la casa on visc sigui derruïda i el terreny sigui aprofitat per construir-hi un colossal centre cultural on ensenyaran a llegir i escriure als analfabets, on regalaran llibres i films i on faran actes de caire educatiu amb freqüència.
“I a nosaltres?” us deveu preguntar amb el pols trèmul i una suor freda perlejant-vos el front mentre llegiu les meves darreres paraules. Recordeu quan em vau ficar a casa una jove colombiana perquè em cuidés després que em diagnostiquessin la malaltia? Recordo que em vau dir “al cap i a la fi, és com si et cuidéssim nosaltres, no passa res”. Al final, va resultar ser una estrangera d’allò més entranyable i afectuosa –a qui li he llegat, per cert, la meitat dels ingressos de la pensió, que, després de treballar tants anys, no eren pocs–. A vosaltres us llego el món. Un món amb un museu una mica més ple; amb nens una mica menys pobres i adults una mica menys analfabets; amb el món una mica menys contaminat; amb una indigent que ja no coneix la solitud; amb un hospital faraònic; amb unes obres literàries signades que els filòlegs més curiosos podran fullejar; amb la història de la música una mica més avançada; amb nens etíops jugant contents amb les meves joguines; amb el Mingo feliç provant pels carrers, blanc de mirades atònites i envejoses, el meu cotxe antic; amb un centre cultural desbordant d’activitats, i amb una colombiana que compta bitllets i que deu ser l’única que em recorda amb un lànguid somriure als llavis.
Al cap i a la fi, és com si tot això us ho hagués llegat a vosaltres, no passa res.
Des d’aquesta vida o des de l’altra, us envio molts records,
Ramon Muntaner
autor: Mas Craviotto
3r premi:
FILLA DEL FOC
Jo sé quelcom que els altres desconeixen. Sé que soc filla del foc.
Quan va començar l’incendi al bosc, tothom corregué. I jo, tanmateix, vaig quedar enrere, oblidada. Quan ja tothom jeia fora dels límits de la voracitat de les flames, jo cridava i plorava sola. Els pares es van adonar només uns instants més tard que jo no hi era. Però uns escassos segons poden valer la vida d’una nena de cinc anys. Em vaig veure encerclada per la calor infernal i el fum asfixiant, ensordida pel mortal crepitar dels arbres ardents. Les llàgrimes ennuegaven els meus crits, que s’enfilaven cap al cel ennegrit, com baldats refilets de rossinyol, mentre de la llunyania m’arribava un estol de veus de bombers i un arrossegament de mànegues que ruixaven aigua, una aigua difosa que poc, però, podia fer contra el veloç avenç, a favor de vent, de les flames. I jo, a la clariana on tants cops havia jugat, atrapada, envoltada, assetjada de llengües abrasants que m’abrusaven els ulls i amenaçaven de fer de la meva roba i la meva pell una sola tela salsida…
Als cinc anys, no penses en la mort, mes jo només veia i sentia foc, ja no percebia res més enllà, no albirava per enlloc el blau de la vida.
Fou llavors, quan un invencible decaïment m’ensenyoria, que, de bursada, un esclat de frescor m’inundà. Talment com si una onada procedent del més ignot oceà m’hagués amarat, talment com si un salvador salt d’aigua m’hagués rescatat del meu dissortat destí fent-me d’escut, vaig començar a sentir una estima al cor i un refrescant i agradable pessigolleig, primer, a les mans i, després, a tota jo. Sí, no em cremava. El foc, quan ja era a tocar, s’havia detingut i tot mudant la seva aterridora mirada de gairell d’abans en endolcida contemplació, em xiuxiuejava paraules amatents i m’explicava contes de fantasia. Així bressolada per la tranquil·la i relaxant melodia que ara interpretaven les brandes, amb les galtes fresques com roses i un somriure infantívol als llavis, vaig tancar les parpelles amb el benestar de sentir-me emergir d’un malson forassenyat…
En despertar, era a l’hospital i ningú no sabia explicar com, al bell mig d’aquell paorós incendi, havia resultat indemne. M’havien trobat plàcidament dormida a l’era calcinada, embolcallada en el meu propi cos, com si aquest, malgrat la seva tendresa, hagués aconseguit, d’alguna manera, fer-me de recer.
Jo sí sabia, és clar, allò que havia passat, però vaig decidir no dir-ho. Per descomptat que, en cas contrari, els pares, els metges i els psicòlegs, no resignats a no entendre-ho, m’haguessin atabalat amb preguntes i més preguntes fins a acabar per qüestionar el meu judici. No em demaneu per què, però, als cinc anys, jo ja intuïa aquestes coses. D’altra banda, tal com ja us he dit, jo sí que havia entès perfectament el succeït. Era molt senzill: jo era filla del foc, sempre ho havia estat. Aquest m’havia reconegut i, per a això, m’havia acaronat. Una saviesa, impròpia dels meus anys, que nogensmenys havia penetrat els meus endins, em deia que tots, en realitat, hem estat tocats pel foc, que tots hem esdevingut fills d’ell. Ara, que ja soc gran, puc explicar allò que abans només sabia…
El primer humà, amb els ulls lluents i les mans tremoloses, que mirava de fit a fit l’espectacle de les flames, no era potser també fill del foc? La foguera que, amb l’esclat de la nit, gosava desafiar la negror del dia moribund i il·luminava la foscor, allunyant dubtes i pors, no era potser una mare i un pare, ambdós alhora, que vetllaven per la seva vida? És cert, la primera vegada que hi va atansar la mà, es cremà. Però i després? No és, així mateix, vertader que, un cop aprengué a respectar-lo, el do de Prometeu li procurà l’escalfor i els mitjans que necessitava per a sobreviure?
I, a Pompeia, la despietada llengua de foc del Vesuvi, que incinerà les seves cases i els seus habitants —arrabassant la vida fins i tot als seus innocents infants de rínxols de color mel—, no els va concedir, a canvi, per sempre, la cobejada immortalitat? No va fer, tal vegada, dels pompeians sebollits en cendra una mena de déus capaços de transcendir el seu temps?
I què em dieu de la Terra del Foc entrelluïda, a la línia de l’horitzó, per Magalhães i els seus exhausts marins, tan sols gràcies a les fogueres que els indígenes encenien per a escalfar-se? Els fums que s’enfilaven cap al cel d’aquells focs no els va enviar el missatge d’esperança que necessitaven i els feu de protector pare adoptiu en aquell intrèpid viatge que consumà, en les primeries de l’Edat Moderna, la proesa de demostrar que la Terra era plana? Sí, el foc palesà que Magalhães, Elcano i aquella tripulació també eren llurs fills.
I aquell meravellós i trist poeta llatí, tan prematurament malaguanyat, Catul, no va trobar, per ventura, la raó de viure i també la de morir en el foc alternatiu d’enamorament i desenamorament per la seva estimada Lèsbia? No enaltí i consumí, ensems, aquesta ardorosa flama, el seu esperit? No esdevingué, en poemes seus com el següent, cada vers una rutilant flamarada de sentiment?:
«Amo i odio / per què ho faig?, / potser et preguntes? No ho sé, / però és així / i cremo».
Sí, Catul fou un altre dels fills del foc. D’altri, a la penombra de l’anonimat, porten cosit el secret a la seva ànima, perquè ningú els descobreixi. El foc, quan et fa partícip d’ell, també et condemna al silenci. Si mai revelessis que ets fill seu, et condemnaria a errar per terres somortes, alienes a la vida eixorivida que atorga als que ens sabem tocats pel foc.
autora: Etna Miró Escobar