X Certamen de Relat Breu de Santa Eulàlia de Ronçana.
En aquesta edició hem volgut homenatjar al poeta Joan Brossa en motiu del centenari del seu naixement.
Els treballs s’han inspirat en la proposta:
“El pedestal són les sabates”
S’han presentat un total de 33 obres.
Aquestes són les obres premiades:
1er Premi
UNA PRESCRIPCIÓ OPORTUNA
―Ja pot tornar-se a posar la camisa…
―Gràcies. Ha trobat res estrany, doctor.
―Els mots han colonitzat el seu cos, però no sembla que hi hagi cap obstrucció enlloc, de moment. El ritme d’evacuació és tan alt que, per molt que es reprodueixin i que es propaguin a velocitats vertiginoses, no hi ha res que ens faci pensar en un perill de taponament.
―Entenc, per tant, que no és res greu…
―Home, és aviat per parlar de logorrea. Però hem d’estar alerta. Si mai s’obstruís algun dels conductes d’exteriorització verbal, el caos que provocaria podria ser monumental! Ja coneix prou bé el tòpic que assenyala que sempre és millor prevenir…
―Així creu que hauria de prendre alguna mesura per intentar reduir aquest risc? Algun medicament?
―Ja sap que no soc gaire partidari dels fàrmacs, jo… I tampoc veig que cap de les teràpies pogués arranjar aquest mal pas. Potser intentaria, simplement, reconduir tot aquest doll de paraula que brolla incessant i rabent… Però correm el risc d’estroncar-lo sobtadament. I aleshores sí que tindríem un greu problema… Per això, després d’analitzar bé el cas i de descartar diverses possibles opcions, la meva recomanació per guarir-lo passaria potser per prendre’s algun dia de repòs absolut. No sé si és una mesura un xic agosarada… però entenc que li podria anar bé.
―Un dia sencer?
―Sí. Es tractaria d’enxiquir la bèstia, d’alguna manera. Però no tinc clar que el remei no tingui efectes oposats i que, per tant, sigui encara pitjor que no moure fitxa.
―I si els palaus esdevinguessin runes, i el tronc tendint als astres esbarzer, i els èters inflamats dèbils engrunes…
―Perdó?
―Disculpi! Tinc un sonet a mig fer i buscava el darrer vers per al primer quartet…
―Li anava a dir que podem provar aquest tractament un parell de dies i, si vostè mateix veu que els efectes són adversos, demana hora i ens ho tornem a mirar. I si notés alguna millora, per menuda que fos, procuri mantenir el tractament. I si s’atreveix a anar afegint dies de no fer res… però això ja ho deixo a les seves mans. El que tampoc voldria és que quedés truncat aquest filó que tants èxits li ha donat fins ara!
―Home, també em sabria greu constatar un dia que l’eina de treball que ha permès que em guanyés la vida ha deixat de funcionar per sempre!
―No pateixi, senyor Brossa. Ja he descartat qualsevol teràpia més agressiva que pogués comportar alguna conseqüència irreversible per al seu instrument… Per a la seva veu, vull dir, eh!
―Ah, ara m’espantava, doctor. Com que a vegades hi ha molts medicaments que tenen uns efectes col·laterals insospitables…
―No, no: pot estar tranquil. Es tracta simplement d’escapçar una mica aquesta sobreproducció de la manera més natural possible, i sempre amb l’objectiu que aquesta reducció vagi lligada al material més superflu i expletiu; que se’n ressenti només la mediocritat, si per cas, però mai l’excel·lència. Que mai vagi en detriment de la producció fecunda. Procurarem esporgar les branques menys fructíferes, però intentant que l’arbre continuï fent sempre el goig habitual…
―Aleshores…
―Busqui la brevetat allí on pugui. Elimini paraules sobreres. De cada frase, l’essència. De cada idea, un mot. Amb lucidesa i pulcritud pot assolir la mateixa contundència. Ja sap que hi ha buits que diuen molt… Cerqui’ls entre lletres i dibuixos.
―Molt enginyós, doctor! M’agrada el designi… Simplificar la frase fins a convertir-la quasi en un telegrama. Les frases queden tallades i interrompudes. S’eliminen els verbs. El resultat és una unitat fragmentada que el lector ha de recompondre per captar la totalitat del missatge… No sé què en pensaran, els qui em llegeixin, però a mi la idea em convenç i l’experiment em motiva!
―Intenti-ho, si més no. Perquè si no mou fitxa, podríem tenir complicacions. Ja entenc que la poesia i la paraula han estat sempre les seves armes. I apunta i dispara i fa diana. També deu haver disparat algun dia sense apuntar… Però té el valor de fer-ho, que no és poc; i no tothom pot dir que ha tingut aquesta valentia o aquesta gosadia. Hi ha trets a l’aire que són tan o més efectius que els que s’incrusten al bell mig de la diana.
―Tanta metàfora gairebé em desconcerta! Es podria dedicar a la poesia, doctor.
―Ui, no! Amb la Medicina ja estic ben distret! Però mogui fitxa, si em vol fer cas.
―Sempre he pensat que les lleis de la poesia varien segons els temps. Potser el meu rellotge intern em demana un d’aquests canvis. I sempre he reclamat un afany de transformació, i una llibertat de creació, obrint sempre la porta a noves recerques i experimentacions… Serà un bon moment per posar-me a prova, ja ho veig!
―Em sabria greu que deixés de banda els sonets o les seves singulars sextines… però incorporar elements com l’humor i el joc, segur que pot beneficiar els seus poemes.
―Ja sap que estic a les seves mans, doctor…
―També sé que no sempre em fa tot el cas que seria desitjable…
―Ja m’agradaria seguir els seus consells al peu de la lletra… Però com que hi ha tanta lletra a la meva vida… no acabo de trobar mai la lletra adient per quedar-me amb un peu en concret…
―Com diu?
―Ja ho veig: la paraula. La imatge. La paraula i la imatge. Una singular simbiosi, que obre unes portes que sembla que sempre havien estat allà, però que no es veien o que ningú havia sabut veure. I apareix, com per art de màgia… M’encanta, la màgia! La visualitat serà essencial.
―No sé si l’acabo d’entendre…
―Coses meves, doctor; coses meves.
autor: Oriol Solà i Prat
2n Premi
UN OBLIT DOLORÓS
Aquell va ser un dia fred i especialment humit. Ell estava assegut davant d’una finestra que veia com una partitura, amb la mirada fixa al paisatge destenyit per la cortina d’aigua, que formava claus de sol. Havia estat una persona important dins del panorama artístic de la capital, però, això feia temps que només era una història, una història com les que ell havia escrit, una història que a vegades es veia circumscrita a un poema visual, impactant, de molta volada, però de dic sec. Veia caure la pluja i ell s’imaginava escrivint poemes. S’imaginava retrobat amb la seva antiga Lettera, entrellucant un vers que deia: Un home es vesteix pels peus i fins el cap tot són accidents. Poc després, la monotonia del murmuri en els vidres de les gotes d’aigua fuetejades pel vent, el duia a estadis de somnolència.
Davant seu, quartilles blanques, d’una blancor que cridava intervenció, papers que eren camps de batalla de les idees —Has fet coses importants, escriu-les—li havia dit algú amb un somriure forçat, tan forçat com forçava ell la seva memòria pels viaranys dels records que no es mostraven, tan sols imperceptibles poemes d’una sola línia, majestuosos versos que apareixien i desapareixien com per art de màgia. Fregoli des del més aquí i de cara allà se’n sentiria orgullós, però sempre tornava aquella insistència —Volen que escrigui coses que no recordo—es deia quan estava despert, però era en somnis quan més clarament veia el que desitjava oblidar. Era aleshores quan s’esdevenia l’angoixa, quan la realitat es mostrava de la manera més crua. Quan per a la resta del món l’onirisme era el refugi de llurs fantasies, per a ell era la seva més penosa laceració. No ho entenien, no podien entendre-ho. Ell havia estat l’artífex de centenars de jocs de mans literaris, de jocs de literatura amb les mans, blasons d’idees brillants que per properes semblaven haver existit sempre, i no era així, eren perquè ell era…era? no, ja no era, havia estat, però tot havia canviat…era el seu poema final, l’epíleg. Quina acció s’hi escauria? Una pàgina en blanc i un forat… sí, un forat per on escolar les imprecacions dels que volien que encara escrivís paraules, però ell ja ho havia dit tot. El tinter era buit, el forat de l’epíleg era buit i res més l’ompliria.
Temia la son. Temia els somnis que d’ella sorgien. Els temia perquè eren punyents, incisius, eren corrosius i carronyers i… era això el que volien que escrivís? Era potser aquesta la seva venjança?.
Les llàgrimes continuaven baixant, pel vidre que amagava el paisatge destenyit per la cortina d’aigua, però ara era una processó en forma de clau de fa, com si fossin les comes que separen les oracions transitives, trànsit de formigues i reis d’Heraclio Fournier. El moc i la baba li regalimaven, lentament, de la cara sacsejada de tics incontrolables, una cara fastiguejada i escandalosament demacrada, segurament a causa de les píndoles d’un sospitós color blau que el feien pixar glopades de l’arc de sant Martí. —Són per a la memòria—li havia dit un metge, o potser havia estat una infermera, no ho recordava. Si encara pogués, dibuixaria un arc de sant Martí tot del mateix color gris cendra.
En un moment d’alienació encara més inconseqüent, havia estat a punt d’agafar el bolígraf i començar a blasmar aquella ignomínia que haurien estat les seves memòries. —Si ells sabessin la veritat—es repetia mecànicament, amb aquella cadència sistemàtica que cerca la voluntarietat de no oblidar, per a no oblidar que el seu triomf seria la derrota i el desencís dels altres.
A mitja tarda s’obrí la porta de la seva habitació. La infermera va entrar acompanyada. —Miri qui ha vingut avui—digué alegrement, amb un to jovial que no deixava cap dubte sobre el seu desconeixement de la tragèdia. Ell va mirar les sabates d’aquella dona i, poc a poc, resseguí aquella figura que no reconeixia, només eren formes, lletres disperses d’una història que potser en algun moment van ser un relat d’amor.
Davant dels ulls abstrets, perduts, llunyans i buits de qualsevol tipus d’emoció d’aquell home, la seva dona va preguntar-li, sense expectativa —Saps qui sóc?.
A mitjanit, quan li van portar una altra tanda de píndoles blaves, ell recordava que havia recordat que una vegada, satisfet, havia escrit, al baf d’un vidre i perquè ho veiés la seva dona, el palíndrom: un pit tip nu.
Molt lluny d’allà, a aquella mateixa hora, la seva dona tornava a plorar, mentre del cel queia una cal·ligrafia de lletres que no deien res però que ho significaven tot.
autor: Francesc Cutchet Domènech
3er Premi
ELS PANS DESTRALS
M’agraden les sabates de taló. Per això vaig demanar a la mare que m’apuntés a ballar sevillanes. Els vestits de coloraines, les arracades grans i les sabates de taló em farien tan maca… Volia ser gran, volia ser maca, i ballar, com aquelles senyores que surten a la tele. I m’hi va apuntar.
El primer dia de classe portava una faldilla llarga de color vermell, unes sabates de taló i el meu monyo marró. No podia esperar a començar, però era tan difícil caminar, tan difícil ser com aquelles senyores! Abans de tot, mentre esperàvem que arribessin totes les nenes, només feia que repicar els talons, m’agradava el toc toc que feien. Acostumada a les meves vambes, era divertit.
Lo cojo, lo miro, lo tiro, m’havien dit a casa. Res d’això, era molt difícil! La profe era alta, prima i seriosa. I ens va començar a fer anar amb l’esquena ben recta, a fer repetir tot el que feia ella, sense música. No m’agradava. No era pas com havia vist a la tele. Al pare no li agradaria. Jo no era com aquelles senyores. I em vaig posar trista.
Al final de la classe em va venir a recollir ell, perquè els dissabtes no treballa. Em va abraçar i feia olor de diumenge al vespre, de quan no està tan content. Però avui m’abraçava, i com que jo tenia ganes de plorar em va dir que no estigués trista, que estava molt maca.
— Ja n’aprendràs.
I em vaig posar contenta. El pare m’estima i m’anima, sempre. La mare diu que em té en un pa destral, no sé què és això. De vegades ella està trista i diu coses estranyes. Quan li vaig preguntar què volia dir, em va explicar que ho pots fer tot i que tothom t’estima. Jo només vull que m’estimin el pare i la mare. I amb les sabates de taló estava més guapa i m’estimarien més.
Em vaig treure les sabates i me les vaig canviar per les vambes per tornar a casa. El pare em va dir que no em posés un altre cop els pantalons, que tenia un regal per a mi. Sempre em fa regals el pare. I així va ser, era una d’aquelles pintes per posar al monyo. Era vermella i anava en un sobre de plàstic transparent, d’aquells que fan crec-crec. Vaig saltar de contenta. Però havia d’esperar a obrir el sobre i la va ficar dins la bossa amb la meva roba. Quan vam arribar a casa, me la va posar al cap. I em va fer un petó a la boca. Això no ho feia mai, però devia estar content. A la mare de vegades li feia petons a la boca.
Quan em va posar la mà sota la faldilla no em va agradar. Em vaig apartar una mica, i ell somreia i em parlava, però jo no podia escoltar res. “On era la mare?”. Em va tocar per sota i jo em vaig posar a plorar i els forats del nas del pare es van fer més grans. El soroll tan fort que feia en respirar m’espantava. I jo plorava. I no sé què més va passar. Però va sonar la porta de casa tancant-se perquè havia arribat la mare, i només sé que vaig sortir corrents per la porta, que ara sóc al parc i que no m’agraden els pans destrals ni les sabates de taló i que prefereixo les vambes.
He pujat a un arbre que fa esses i té nusos. A terra hi ha olives. Aquí dalt hi estic bé, ben alta, lluny del pare. M’abraço a les branques. Les arrugues que tenen, com si fos la pell dels iaios, em fan sentir bé. L’olor dolça també, em recorda el seu jardí i els estius que passem al poble. Allà sempre riem.
Sento sirenes una estona, i venen la mare i una dona policia. La mare plora i la policia és molt simpàtica. De sota em diuen que no he de tenir por. No n’estic segura, però no m’agrada fer plorar la mare, i baixo a terra. La faldilla s’hi enganxa, i es queda penjant de les branques, trencada, no m’importa. Baixo sense calcetes. La senyora policia agafa la faldilla de l’arbre per lligar-me-la al voltant de la cintura. No els havia vist, però un senyor gran amb bastó i una senyora amb la bossa de la compra ens miren des d’un cantó de la plaça. El senyor gran li parla a la senyora i ella es tapa la boca amb una mà, amb els ulls molt oberts.
La mare s’agenolla i m’abraça plorant. No em vol deixar anar tot i que jo fa estona que no ploro. Em mira a la cara i em pregunta si vol que anem a casa els iaios uns dies. I jo li dic que sí. Li pregunto per les meves joguines i em diu que me’n comprarà de noves. I que anirem a un metge que et fa dibuixar i que ella m’estima molt i que el pare no el veurem durant un temps. Jo em poso trista. Però em diu que jo no he fet res dolent, que ella m’estima i que no em deixarà sola amb ell mai més. Em miro els peus i recordo el que em va dir dels pans destrals. Li dic que ja sé què són.
— Els meus són les vambes, mama. Així puc córrer i pujar als arbres.
autora: Andrea Quintana i Alemany