XII Certamen de Relat Breu de Santa Eulàlia de Ronçana.
En aquesta edició la temàtica dels treballs vol homenatjar Dante Alighieri en la commemoració dels 700 anys de la seva mort, i parteix dels dos primers versos de “La Divina Comèdia”, extrets de la versió de Joan F. Mira, editada per Proa:
“A la meitat del camí de la vida em vaig trobar dins d’una selva obscura…”
Aquestes són les obres premiades:
1er Premi
ABISMES
Hi ha poques coses que m’irritin tant com els llibres d’autoajuda. Son lasanyes fetes de prejudicis lapidaris, moralitats absurdes i axiomes majestàtics. «Pensa en positiu», «planteja’t reptes», «marca’t objectius»… com si aquesta retòrica fos tan fàcil, útil i pràctica! Les coses no depenen només de mi.
El meu marit, per exemple, carregat de punyetes, ha decidit fer la volta al món solcant el mar. Un tòpic suat de la crisi dels quaranta que li arriba als cinquanta i que, a sobre, només pot materialitzar a mitges. De veler, res de res: assistent en un creuer i encara gràcies! El fill, arrogant com son pare i amb ganes de menjar-se el món sense haver paït la secundària, s’ha instal·lat a Roma amb un xicot de qui s’ha enamorat. Els pares, que només tenen ulls pel mascle primogènit, ara ja el financen a gavadals. Els companys de feina, uns esportistes de sofà que no n’encerten tres a la quiniela, es passen el dia gratant-se la panxa i una mica més avall. I finalment les amigues, escampades pel món, m’envien algun missatge per preguntar-me com estic. Jo, amb un sospir de fàstic més que no pas d’esgotament, responc: sola i ben sola, com una mussola. Ep! I ja sabeu què en penso, de l’autoajuda. No vull que ningú em doni la tabarra amb la cançoneta del «val més això…».
Com que ja res no m’obligava a quedar-me al rovell de l’ou, vaig decidir fer taula rasa i anar-me’n a la quinta forca. Tenia l’oportunitat d’instal·lar-me en una petita casa de poble, més o menys on Déu va perdre l’espardenya. Es tractava d’una excel·lent oportunitat: era un habitatge econòmic, amb tots els subministraments d’alta i proveïda d’un petit celler on se’m guardarien les melmelades i conserves que preparo amb tanta afició.
El dia del trasllat estava tan exhausta que, en pondre’s el sol, vaig quedar fregida a l’acte. La segona nit, en canvi, no va resultar tan plàcida. Un soroll em va desvetllar just quan em pesaven les parpelles. Vaig contenir la respiració durant quatre o cinc segons, però en la foscor va continuar imperant el més absolut silenci. Ja reprenia el primer son quan, de cop i volta, es va sentir un altre so. «Rates!», vaig pensar. «Si n’atrapo alguna, l’avio amb l’escombra!» En aquell instant, una veu cavernosa em va desconcertar. D’entrada, no resultava gaire intel·ligible. Semblava que repetia la paraula «rates» i no sé què d’una catana. Amb l’escombra a la mà –admeto que soc una bruixa molt romàntica, jo–, vaig cuitar cap a la planta baixa.
Una tènue llum em va cridar l’atenció. Tenia forma humana i em donava l’esquena. En apropar-m’hi, vaig veure que era una senyora rabassuda d’edat avançada. Lluïa un vestit adomassat de setí negre i un monyo portentós. Es va girar i, amb un somriure adorable, va asseverar: «les rates som nosaltres, bonica! I no pas per allò de l’avara povertà di Catalogna! Ho dic perquè som animals de laboratori al servei dels poderosos. Però això, estimada, seria matèria d’un altre discurs. Em presento: soc Dolors Monserdà, escriptora.» Em vaig quedar de pasta de moniato! No feia ni tres dies que havia llegit La família Asparó, una anàlisi sociològica molt interessant sobre una família catalana clàssica. Després de fer-me un parell de petons –«no et preocupis, nena, que no et contagiaré la COVID!»–, em va proposar d’emprendre un extraordinari viatge. «Seré el teu Virgili, amiga meva!»
Més intrigada que sorpresa, vaig acceptar l’oferiment. Qui sap, potser en trauria idees per escriure una novel·la, jo també. Vam arraconar una vella bota de vi mig esbalandrada i allà, al nostre davant, hi apareixia una escala encarada vers un pis inferior. Poc ho sabia, jo, que el celler tenia més d’una planta! A mesura que baixàvem, es percebia una creixent remor tempestuosa i, en comptes del sostre, una volta opaca i grisosa, com la d’un dia rúfol. Es veia aigua a balquena. Semblava un llac, però no s’albirava terra enlloc. Unes ones altes i destructives colpejaven un vaixell de gran eslora. «Fes braçades, com si nedessis», em va dir la Dolors. Li vaig fer cas i, sense saber com, ens vam plantar a la coberta de la nau. Quin panorama! Tot eren cares pàl·lides i gent que queia atordida. Una d’aquestes persones era el meu marit. Estava fet una coca! Just quan anava a treure les tripes per la boca, la Dolors em va estirar el braç i em va fer baixar a un altre pis.
A la nova etapa del periple, el tràfec era espaventós. Milers de persones incendiaven contenidors i fugien d’uns antiavalots que els perseguien a garrotada seca i que, al seu torn, corrien empaitats per cotxes luxosos conduïts per homes encorbatats que, pel camí, escampaven sobres plens de bitllets que recollien insignes prohoms al crit de «¡Viva el Rey!», encalçats per una gegantina boca dentada amb el símbol del dòlar gravat en uns ullals que, cada dos per tres, esbudellaven algun miserable desgraciat. Al davant de les masses populars hi havia el meu fill, que galopava com un esperitat. Vaig notar una fiblada al cor fins que es va girar per mirar-me. Amb aquell aire de perdonavides autosuficient que jo sempre li retreia, em va dir: «tranquil·la, mama! Soc un líder nat i ho tinc tot sota control!». «Doncs au –li vaig dir a la Dolors–, continuem baixant.»
En el següent nivell m’hi esperava el germà gran fent el ploricó, agenollat a terra i, literalment parlant, amb el cul a l’aire. Els pares li deixaven les natges vermelles com dues brases. «Ara hem de viure amb una mà al davant i l’altre al darrere, pocavergonya!» «Et quedarà el paner com un perol, tros de bergant!» Els hauria volgut ajudar amb les antològiques plantofades, però just quan m’arromangava les mànigues la Dolors em va tibar del braç per continuar el descens.
Ja no recordo gaires coses més dels nivells següents. En tot cas, em venen a la memòria les imatges dels companys de feina, oprimits i extenuats mentre es posaven en forma a les ordres de l’Anna Tarrés. No els en perdonava ni una! Després va arribar el torn de les amigues, transformades en noies de porcellana que s’esquerdaven a mesura que escopien promeses i consells. La resta d’escenes continuaven sent punitives i doloroses, però cada cop eren més frígides. L’últim episodi va ser una gèlida i desoladora foscor. Del no-res en va sortir un monstre pelut i deforme que es va identificar amb el nom de Patriarca Masclista de l’Autodestrucció.
A causa del fred mòrbid i de la pudor de ranci, de seguida vam pujar en un muntacàrregues que ens va tornar al lloc d’origen. Un cop al celler, em vaig acomiadar de la Dolors. Ella va dir: «ara, bonica, pren com a guia el teu plaer». Em van venir a la ment els primers versos de la Comèdia: «cap a la meitat del camí de la vida em vaig trobar dins d’una selva obscura…» Sens dubte, m’hi havia trobat. Ara bé: igual que Dante, també n’havia sortit. Només frisava per saber qui seria la Beatriu que m’acompanyaria a les altures…
Vicenç Ambrós i Besa
2n Premi
BENVOLGUDA CLARA
Buenos Aires, 30 de març de 1942
Benvolguda Clara,
Permeti’m que la saludi pel nom de pila i li desitgi una bona salut. Voldria creure que em recorda. Soc Irene Polo i la vaig entrevistar a vostè ara fa deu anys per al diari La Humanitat. En aquella ocasió ens trobàvem totes dues en una millor situació que l’actual. Ens vam citar al peu del seu escó del Congrés dels Diputats i vaig demanar-li sobre la defensa del vot de les dones. Encara recordo l’entusiasme i la vehemència amb què vostè reivindicava que el fet que les dones poguessin votar no suposava cap perill per a la República, al contrari, perquè el progrés que la República portaria a les dones espanyoles, i les dones a la República, era incontestable.
Com n’érem de valentes i d’agosarades, vostè i jo. Vostè amb la impetuositat de la convicció política, que la va portar a defensar el sufragi femení fins i tot quan el seu partit se li va posar en contra; i jo mateixa amb la descaradura amb què afrontava el dia a dia, segurament per l’ardor que la joventut em proferia, i per l’energia que acumulava de tant de temps fent-me un lloc en una societat optimista però complexa que lluitava per progressar, tot i l’oposició frontal de certes dretes recalcitrants que amb el temps van prosperar i guanyar-nos la batalla.
Mai no vaig deixar de ser apassionada en les meves preguntes per la complexitat d’exercir la meva professió, la de periodista, en un món d’homes, i aquesta actitud, sumada a la impetuositat de la meva edat, és possible que li fes pensar que la meva opinió sobre els drets de les dones era contrària a la de vostè. Res més lluny de la realitat. Espero que es dignés a llegir els articles d’aquesta humil periodista i descobrís l’admiració per la seva tasca valenta.
Ara, en la distància, em corseca pensar que l’ímpetu de les meves actuacions amagués la veritat de les meves intencions. No sé per què tinc aquests pensaments, si tota la meva obra com a periodista va ser valenta i decidida, si les veus contràries als meus articles l’únic que aconseguien era titllar-me d’irònica o de feminista. I ho era, feliçment! Segur que utilitzaven aquestes paraules omplint-les de menyspreu i les pronunciaven, arrossegant-les, amb altivesa, supèrbia i desconsideració.
Em recordo a mi mateixa amb un somriure burleta, quan rebia comentaris dels companys de la redacció, tots homes, qüestionant si calia ser tan fogosa, tan passional; i en canvi no s’adonaven que ells mateixos també actuaven d’igual forma, però a la manera dels homes, i per a ells la lectura dels seus actes no era la mateixa que la dels meus. Havia de lluitar per cada article el doble del que havien de fer-ho ells i, tot i així, moltes vegades no hi havia manera d’aconseguir l’entrevista per la qual havia batallat tant… perquè era una dona! Per això em vaig inventar els articles sobre les entrevistes fallides que tan d’èxit van tenir en un sector de la societat. Igual que parlar de dones amb pantalons i dels escots dels vestits de moda era una manera irònica de criticar les normes estrictes sobre les quals se’ns jutjava per tot: pel que fèiem, per com vestíem, pel que dèiem, pel que pensàvem, pel que sentíem.
Abans que comencés la guerra vaig abandonar la meva estimada Barcelona com a representant de la companyia teatral de la reconegudíssima actriu Margarita Xirgu, per la seva gira als països del sud d’Amèrica, en lloc de Federico García Lorca, el malaurat poeta, que a última hora va canviar de plans.
Vaig ser acomiadada amb afecte i consideració pels companys de professió, que m’esperaven al cap de dos anys, un cop acabada l’aventura. És clar, no podia dir que no a l’amiga i gran actriu, a l’admirada i estimada Margarita Xirgu. I ja ho veu, mig any després de salpar, va esclatar la guerra i no vaig poder tornar mai més. Acabada la gira de la Xirgu, vaig haver de reinventar-me i em vaig instal·lar a Buenos Aires, ciutat que compartim vostè i jo des que va haver d’exiliar-se a l’inici de la dissortada guerra.
Deu preguntar-se, admirada Clara, el perquè d’aquesta comunicació. No és la meva intenció fer-li perdre el temps. Altrament; em sabria greu destorbar-la. Tanmateix he de confessar-li que encara no soc a la meitat de la vida i em trobo dins d’una selva obscura. Aquella Irene Polo que intento recordar en aquesta carta em resulta tan llunyana que tinc la impressió que tan sols va ser viva en la meva imaginació.
Avui, igual que ahir i que fa unes setmanes, el que en les nostres trobades professionals eren dies combatents i coratjosos s’han tornat opacs, confusos i dolorosos. La situació política a la nostra terra, la devastadora dictadura del general Franco, no fa més que agreujar aquests temps de foscor que sembla que no han d’acabar mai. Hem passat del progrés a la regressió més absoluta, i les notícies que arriben de la resta d’Europa fan que el futur que s’albira em sembli més devastador encara. El món s’està destruint, la societat que vostè i jo havíem imaginat no tornarà mai més. He de treballar més de dotze hores al dia per aconseguir alimentar la meva mare i les meves germanes, que afortunadament van poder sortir d’Espanya al final de la nostra guerra, però mai podré tornar a viure l’alegria, l’optimisme i els desitjos dels meus anys de joventut.
Estimada Clara, potser vostè em pot entendre perquè l’amargor que va sentir en veure’s abandonada en la lluita pel dret de totes les dones espanyoles a votar la va portar a un forat tan fosc com el que visc jo ara. Sé que vostè, com jo, possiblement no podrà tornar mai més a Espanya, i qui sap si a Europa. Perquè el mal sembla que s’acumula i ens eixorca, ens ofega i ens occeix.
Sé que potser és demanar alguna cosa que està fora de lloc i de tota lògica, però des de fa temps que ja no puc confiar els meus sentiments, tan foscos, a la meva família; em fa por arrossegar-les en el meu espiral de desconsol. I qui van ser les persones més estimades són lluny, i ja no les podré abraçar de la manera que jo voldria.
Si vostè tingués uns minuts per dedicar-me, potser em podria reconfortar i allunyar-me de les barbaritats que s’acumulen als meus pensaments ja massa sovint.
La saluda amb admiració i humilitat,
Núria Farràs i Giol
3r Premi
FIRENZE
Les tardes a la ferreteria se li feien llarguíssimes, al Ramon. Sota el taulell hi tenia alguns llibres de la biblioteca, li agradaven gruixuts i fàcils de llegir i oblidar. Assegut al tamboret, la seva vista resseguia pàgines i pàgines però tenia el cap a una altra banda. No podia concentrar-se. Va agafar el punt de llibre, que deia alguna cosa de la Divina Comèdia amb lletres molt grosses. A la meitat del camí de la vida em vaig trobar dins d’una selva obscura… Aquelles paraules van remoure el Ramon per dins. La meitat del camí. Selva obscura. I de cop, aquella sensació de no saber si la vida que havia viscut era la que havia esperat o, simplement, era la que havia anat venint.
Aquell qui dia passa any empeny va començar a trontollar el dia que el Ramon va trobar una ganga a Wallapop: un escarabat vermell, dels clàssics, que curiosament era del 1968, l’any en què va néixer. No el necessitava ni tenia on aparcar-lo, però aquella petita bogeria li feia brillar els ulls, esquerdava una manera de fer i una manera de viure que s’havia tornat massa rutinària i endreçada. Una vida de camises planxades i de llevar-se a l’hora en punt.
El propietari no parava de parlar: que si sempre havia dormit al garatge, que si el van portar de Mèxic…
—El podem provar?- va dir el Ramon amb un mig somriure mentre s’apropava estratègicament a la porta del conductor.
—I tant! Tu mateix!
Va engegar el cotxe a la primera, bon senyal per a un cotxe de cinquanta-dos anys. Un clauer de metall amb set lletres espurnejava en la foscor de l’aparcament, i per un moment va notar una fiblada a l’estómac: Firenze. Van enfilar la carretera de Torrelavit, entre vinyes. Les finestres del cotxe ben avall, el vent a la cara i el so del motor van allunyar el Ramon de la cantarella del propietari i, sobretot, del Ramon gris i conformista dels últims temps. Ho tenia clar, aquell cotxe havia de ser seu. Tres setmanes de gestions i quedaria tot enllestit.
—Enhorabona Ramon! T’emportes una joia! —va dir el propietari, amb les mans a les butxaques. —Està ple de bons records, i encara que et sembli una tonteria, això es nota…
—No és cap tonteria! D’aquest cotxe m’agrada tot, fins i tot el clauer… Me’l puc quedar?
—Això ni es demana, home! —va exclamar el propietari.
I una altra fiblada a l’estómac. Acabava de comprar un cotxe vermell amb un clauer italià, una nota de color en una vida sense sorpreses. La ferreteria, les nenes, la Júlia, l’apartament de la platja… Això era el seu univers domesticat i conegut. Però què hagués passat si hagués agafat aquell vol a Florència? La Marina era rauxa, era eufòria… Aquell estiu, després de la selectivitat, quins records! I és que l’amor als divuit anys no es pot comparar amb res. Hòstia, per què no vaig marxar amb ella?
—Una beca?
—Sí, m’han donat una beca a la universitat de Florència!
—Però… Per tot el curs?
—Clar, per tot el curs! Història de l’art a Florència, t’ho pots imaginar?
—Però… I nosaltres, què?
—Nosaltres? Jo què sé, és una moguda, però és que Ramon, hi he d’anar, ho entens oi? Marxo dilluns que ve.
Un silenci fred els va travessar per la meitat.
—Vine amb mi. Vine amb mi, Ramon! —I la Marina el va mirar al fons del fons dels ulls i li va fer el petó més dolç de la seva vida. I també el més trist, perquè tot i que llavors no ho sabia, seria l’últim.
—No puc, Marina… Mon pare m’espera al setembre a la ferreteria, què hi fotré jo, a Florència? No tinc feina, no tinc pasta, no tinc res!
—Em tens a mi.
El Ramon tenia un nus a la gola, les paraules i les llàgrimes s’amuntegaven fent un tap. No podia ni parlar ni plorar.
I va arribar el maleït dilluns, i un avió es va enlairar cap a Florència amb una noia que tenia el cor trencat, mentre que un noi aixecava la persiana de la ferreteria.
L’escarabat vermell seguia funcionant. Però el Ramon només el conduïa els diumenges a la tarda. Amb la Júlia al seient del copilot, enfilaven la carretera de Torrelavit, entre vinyes. Ell no baixava la finestra per por d’encostipar-se. La Júlia sempre havia estat al seu costat, era una dona fantàstica. Li coneixia cada arruga, cada gest. El que el Ramon no sospitava era que ella també li sabia tots els plecs de l’ànima, totes les costures i les vores d’una vida de camises planxades i de llevar-se a l’hora en punt. I va intuir que Firenze era una història d’amor que l’acompanyaria sempre. I va acceptar-la perquè, tot i que el seu amor no brillava tant, seguia funcionant. Una mica rovellat, com l’escarabat vermell. Però seguia funcionant.
Andrea Camajuncosas Silva