XII Certamen de Relat Breu de Santa Eulàlia de Ronçana. Enguany vol homenatjar el poeta, crític, traductor i lingüista català Gabriel Ferrater i Soler, amb motiu de la celebració del centenari del seu naixement.
Els treballs s’han d’inspirar i/o contenir total o parcialment aquests versos de Gabriel Ferrater.
Acabades les vacances, sí,
vaig veure que al meu món algú li havia
fet una cara nova. Sang i foc.
Del poema IN MEMORIAM . Les dones i els dies.
Aquestes són les obres premiades:
1er Premi
SANG I FOC
L’àvia, la mare
Ametlles, farina, llonganisses, cansalada, mongetes. L’àvia les guardava al rebost, fos hivern o estiu. La farina en sacs petits, l’un al costat de l’altre, en ordre gairebé militar. Les llonganisses penjant d’uns claus que el pare havia disposat en filera. La cansalada en olles d’argila, ben tapades per no perdre la lluentor de la tripa. Les ametlles en bosses de tela que feia la mare quan plovia. Tallava un llençol vell a quadres i cosia els cantons. Tot seguit passava un llaç de ras prim per la banda més estreta, i la tancava. Jo les anava omplint i les guardava amb la cura amb què em feia mirar les roselles. No les toquis o deixaràs de veure el món en colors.
Quan al matí seiem a esmorzar plegats, l’àvia treia un bol de vidre ple d’oli i tallava uns trossos de pa grossos que omplien amb escreix el nostre desig de submergir-los en aquell xarop daurat i de coronar-los amb uns bons talls de llonganissa. I nosaltres, reis i prínceps del nostre regne particular, gaudíem de tenir-nos els uns als altres.
El pare
Un Diumenge de Rams vam sortir de la botiga del poble amb la canya a la mà. Mentre tothom era a església ens vam enfilar amb les espardenyes pels carrerons de pedra, fent una cursa fins a la font. Posa’m aigua al clatell, ves per on, m’has esgotat. I després em vas dir: saludar als vaixells que passin amb una reverència és obligatori si vens a pescar amb mi. I jo somreia i els saludava. I els petits motors, amb un so lineal, em tornaven un adeu-siau primigeni, com de tro pansit que espera en repòs que arribi una muntanya i el bressoli.
En Nico
Avui fas cinc anys. El mal colpidor que va sentir la mare al parir-te ha valgut la pena. L’altre dia, vora mar, se t’enrogien els cabells i la pell amb la llum del vespre, com encesos per una flama de color mel. Em vas somriure amb una espiral de badalls enterbolint la claror de la tarda. Els teus dits menuts m’andarejaren les cames i els braços, fent-me pessigolles. Saps que el teu nom significa “la victòria del poble”? Vas aclucar els ulls com una petxina silenciosa. I vaig pensar en la serp que deixa enrere pell i escates en busca de vida nova més enllà de la boscúria.
La sang
Acabades les vacances, sí, vaig veure que al meu món algú li havia fet una cara nova. Els criden a files, se’n van al front. Els xicots més eixerits del poble desfilaven ufanosos i l’ombra dels seus cossos s’enlairava per sobre del campanar, buscant aixopluc als núvols. Les noies els fèiem petons i els abraçàvem amb un aire trist de tardor, com de fang que s’arrapa a les fulles seques. Als marges dels camins es va començar a estendre una boira feixuga de paraules dites a contracor, d’adéus llarguíssims als llindars de les portes, de llimacs arrossegant-se amb una desgana muda i cega. Les dones hauran de tenir cura dels petits i dels més vells, havia dit la mare. I jo, jo seia sota el cirerer. Resseguint les formigues amb la mirada, em repetia una i altra vegada aquelles paraules estranyes que em rondaven pel cap dia i nit: exili, alçament, trinxera. I un sostre de vidre m’ofegava els pensaments. Les dones hauran de tenir cura dels petits i dels més vells. I el vidre era gruixut i no deixava entreveure ni un raig de sol. Passats uns mesos alguns tornaven ferits. Quanta sang, havia dit en Quim. I jo, sota el cirerer, m’afigurava un rierol porpra com un budell inflamat regalimant suor. I tots els morts de totes les guerres amuntegats formant serralades.
El foc
El foc és un, és dos, és tres. És flassada d’hivern i infern d’estiu. És la guspira dels ulls d’en Nico quan s’amaga rera la reixa. Les paraules d’en Quim quan li pregunten per la cama amputada. El foc no avisa. El foc és.
El foc ens va despertar una matinada clara. Encara no ens havíem rentat la cara. Correu, al refugi! I dins la cova ens vam abraçar, tremolosos, com pardals xops després d’una tempesta.
El foc s’ho menja tot, tot s’ho menja.
I vam tornar, i la casa feia olor a brasa de capvespre. A la cambra de dalt les roselles s’havien assecat després de marcir-se al gerro. I jo que les vaig mirar. I jo que em vaig preguntar de quin color era el món.
Anna Maria Campillo Arrebola
2n Premi
LA FLOR DEL MAL
No va ser fins més tard que em va agafar la dèria de devorar llibres, preguntar a la gent gran i furgar a les entranyes dels arxius. L’estiu de 1955, encara era un brot verd, el fill del bacallaner, un mocós una mica espigat, que només era bo per menjar pa però aspirava a pellucar la lluna amb les dents. Com que el peix salat tenia requesta i a casa havien fet una mica de racó, m’havien matriculat a batxillerat en un col·legi de capellans i era l’enveja dels altres galifardeus, que a la meva edat ja treballaven.
Aquell estiu, vam passar mig agost a casa d’un germà de la mare en un poblet, Llobregat amunt. Hi anàvem cada any. Teníem un Renault Quatre-Quatre que, afegit a l’etiqueta de barcelonins, ens revestia d’una aurèola de prestigi. Ens consideraven els parents de ciutat, la branca rica de la família, i no cal dir que, tot just aparcàvem l’Erra Quatre a la plaça, jo em convertia per aclamació en el capitost de la jovenalla de la rodalia.
L’alcalde del poble transitava amunt i avall sense parar amb un Ford que s’havia comprat feia poc i, quan passava per davant d’algú de nosaltres, aflacava la marxa, ens mirava enravenat i desafiador i ens refregava per la cara la brillantor del seu model nou de trinca. Es veia de lluny que l’admiració o curiositat amb què els veïns tractaven els forasters li feia bullir la sang a les venes. Es considerava l’amo i senyor i, com a tal, no dissimulava gens que estava disposat al que fos per evitar que un intrús li disputés l’honor de ser la cresta més excelsa del galliner.
Les bateroles d’aquell home arrogant i la singularitat del vehicle que conduïa no em treien la son. Per mi, com si s’hagués passejat al damunt d’un tractor o a cavall d’un ase guit. Qui em feia somiar despert era la seva filla petita. Tenia un any menys que jo. Era rossa, esvelta, llesta i escotorida. Semblava un àngel caigut del cel, una artista de cine que havia saltat de la pantalla per venir-me a veure. Malgrat que havíem parlat poc i sempre envoltats d’altres joves, intuïa que a ella li passava el mateix que a mi. Estava embruixat. De dia, el món desprenia flaires de flors i violes i romaní, i, de nit, els estels titil·laven amb una lluïssor especial i em picaven l’ullet amb complicitat.
Cap a finals d’agost, la confidència d’un bordegàs em va transportar a l’avantsala del paradís. Volien enviar la deessa dels meus somnis a una residència de monges de Barcelona perquè estudiés el batxillerat. La ciutat és molt gran, però estava segur que la trobaria. No sabia com, però havia d’existir un sistema per escalar tots els murs i travessar totes les reixes que ens poguessin separar.
Devia ser tan notori el meu neguit exultant i tan òbvia la identitat de la flor que amb la seva fragància em provocava insomni, que el que jo considerava un secret devia anar en boca de tothom sense que em xiulessin les orelles. Un vespre, tornant de jugar un partit de futbol improvisat a la plaça, vaig topar amb l’oncle a la porta de casa. Era un pagès reservat i poc parlador. Em va deixar escaldat quan, amb un copet rude a l’espatlla, va deixar anar:
—No teniu noies maques a Barcelona?
Jo suava, perquè havia corregut, i encara em vaig posar més vermell. Notava la vergonya que em regalimava per les galtes. Vaig acotar el cap i no vaig respondre. Ell tampoc no va insistir. Li vaig mirar la cara de reüll i em vaig adonar que no somreia per la facècia que havia dit sinó que estava més seriós que de costum. Diria que fins i tot feia cara de preocupació. Més tard, mentre sopàvem, ningú no enraonava. Tothom deia les paraules imprescindibles. Era com si de cop i volta en aquella casa s’hagués imposat un dol rigorós per una mort inesperada.
Els pocs dies que faltaven per tornar a Barcelona van ser els més estranys que he viscut. Al meu voltant, tot eren cares llargues i, per més que m’hi esforçava, no vaig aconseguir que m’expliquessin què passava. Fins i tot alguns joves de la colla em feien vores. Sobretot els cosins.
Acabades les vacances, sí, vaig veure que al meu mon algú li havia fet una cara nova. Durant el viatge de tornada la mare va decidir agafar el bou per les banyes i explicar-m’ho tot sense embuts.
—Saps què va passar fa setze anys?
—Que es va acabar la guerra.
—I què en saps, de la guerra?
—Que els rojos cremaven esglésies i mataven. I que la van perdre.
—Fill, sisplau! N’hi havia molts que eren bona gent, saps?
Li va sortir de tan endins que em va espantar.
—No te n’ha parlat ningú, de qui era l’alcalde del poble de l’oncle?
—No era el mateix que hi ha ara?
—No, fill. Era un home bo, que creia en la justícia i va ajudar molta gent, saps?
—El conec?
—No el coneixes, fill. Acabada la guerra, el van afusellar a Barcelona.
—Per què?
—El van denunciar. Van dir que havia cremat esglésies i havia matat capellans i no sé quantes barbaritats més. I era tot mentida, saps?
La mare feia esforços per no plorar. Per fi, ho va deixar anar com qui expulsa un pinyol que se li ha entravessat a la gargamella.
—Aquell home bo era el teu pare, saps?
Ho havia entès bé? Vaig mirar cap a l’home que conduïa. No havia dit res en tot el viatge.
—El teu pare de veritat, el van matar després de la guerra. Ens estimàvem, saps? Volíem tenir un fill. Ell no et va arribar a conèixer. I jo, embarassada, vaig fugir cap a Barcelona per si el podia veure per última vegada. Allà vaig conèixer el que t’ha fet de pare, que va comprendre la situació i es va fer càrrec de tot. Sí, fill, vull que l’estimis sempre, però és just que sàpigues la veritat.
Jo tenia els ulls clavats al clatell d’aquell home, com si només mirant-lo hi pogués trobar respostes a l’allau de preguntes que m’havia caigut al damunt. Aleshores va ser ell qui va parlar.
—N’hi va haver molts que van marxar cap a França. El company de la teva mare es va quedar. No havia fet mal a ningú. Has de saber, fill, que la persona que el va denunciar amb falsedats és l’alcalde actual del poble.
Aquestes paraules em van acabar d’estabornir. De cop i volta, el cel estrellat es va tornar tenebrós. Al jardí, només hi creixien cards i esbarzers. Els meus somnis estaven infestats de morts. I sang i foc. I tortures i presons i marxes militars. I flors marcides. I preguntes sense resposta. Però, a poc a poc, vaig començar a prendre consciència que, malgrat la bacallaneria, l’Erra Quatre i el batxillerat al col·legi de capellans, jo també era un ocell extraviat que formava part de l’estol dels vençuts.
Josep Rafart Canals
3r Premi
TOTS DOS SABEM QUE HO SABEM
Sempre que tornem de Cadaqués fem l’amor com bojos. Com si no poguéssim respirar i l’altre fos oxigen. Som al cotxe, de tornada, i tots dos sabem que ho sabem. Els nens, l’Oriol i l’Ona, dormen als seients de darrere, i la mà de l’Anna recolzada suaument sobre la meva cama dreta s’ha convertit en el punt elèctric més carregat de l’univers. Totes les forces magnètiques del món s’estan concentrant en aquest contacte. Acabades les vacances, ens desitgem d’una manera purament animal. Quan falten un parell de kilòmetres per arribar a casa, ja començo a notar una bola de foc a la pelvis, que es va estenent en onades concèntriques cap a les extremitats. Sento una necessitat tan visceral, que de sobte sóc plenament conscient de totes les dents que tinc. Mossegar-li el tou de la cuixa esdevé la prioritat número u.
Allà estem massa relaxats per tenir pressa per tocar-nos. Aquesta vegada els Ferrater-Valls han coincidit al poble (li diem “el poble” perquè cap dels dos en va tenir, de poble, quan érem petits, i llogar una caseta d’estiueig cada any per a nosaltres sana la ferida dels estius a Barcelona sense aire condicionat, sense poder fer soroll en tot el dia perquè l’àvia dormitava a la taula de la cuina) exactament les mateixes setmanes que nosaltres. Això vol dir que no havien anat encara a fer la mariscada, que no havien tret encara la barca, i que ho hem pogut fer tot plegats. L’amistat amb els Ferrater-Valls enforteix les dues parelles. Els dos matrimonis ens agradem als ulls dels altres. Tots som més generosos, tots riem amb les dents més blanques, tots ens agafem de la mà amb la parella quan caminem pel passeig.
Ells també tenen la parelleta de fills, un nen i una nena, i els quatre marrecs són com cosins. Quan sortim a sopar al vespre, els deixem tots 4 a alguna de les dues torres, amb el sopar preparat i llibertat per a veure la televisió i jugar. No ho faríem mai això, a Barcelona. Als Ferrater-Valls els vam conèixer el segon estiu que vam llogar la caseta. No sé què devíem fer el primer. Recordo vagament trobar el sender del camí de ronda que ens va portar a Cadaqués per primera vegada, tants anys enrere, en aquelles èpoques on es podia fer acampada lliure a la platja. O tastar diversos llocs d’arrossos que van resultar ser massa turístics. Equivocar-nos de bars i demanar cava als que tenen bon vermut, i viceversa. Va ser l’estiu en què l’Oriol es va fer un trau al cap amb la llitera, i vam haver de conduir fins a Roses, prement-li fort un mocador calat de sang. Equivocar-nos primer per a poder encertar després, això va ser el nostre primer estiu a Cadaqués.
El de les vacances és un no tocar-nos diferent del de durant l’any. El de les vacances és un no tocar-nos existent, conscient. És un no tocar-nos perquè ens tocarem després. Durant l’any, no ens toquem sense pensar-hi. Les reunions amb els professors a l’escola, els sopars descongelats perquè anem de bòlit, i les trenes de la nena als matins no deixen lloc per al romanç. Quan agafem una nanny i fem alguna copa després de sopar són les úniques altres vegades que tenim sexe. Però no així. Ho fem perquè podem. Ho fem perquè toca. Cadascú es despulla a si mateix, al seu cantó del llit.
Som un matrimoni feliç. No és que hi hagi cap mena de frustració sexual. Senzillament no ho necessitem tant com abans. No ho necessitem, de fet. No de nosaltres, almenys. De nosaltres necessitem estabilitat. Companyonia. Endevinar les respostes del programa de televisió escarxofats junts al sofà, fent festeta amb una cervesa entre setmana. Cap dels dos es molesta si l’altre es masturba al llit. Imagino que ella, si més no, deu d’haver tingut la seva dosi d’amants al llarg dels anys, de la mateixa manera que he fet jo. Res destacable. Aventures discretes, curtes, i carregades d’adrenalina.
És com si les vacances fossin el nostre immens preliminar. Ens grapegem el cul, ens besem a la boca molt més de l’habitual, ens agradem en les nostres pells torrades pel sol. És un preliminar lent, sense presses, sense un final clar en ment. No t’adones que l’estàs cuinant fins que no ha entrat ja en ebullició. Crec que el sexe de setembre és la nostra manera de no deixar marxar la placidesa que hem compartit al poble. Com si no volguéssim deixar morir el petit idil·li. Compensem la calma d’una manera ferotge.
Als seients de darrere encara dormen l’Oriol i l’Ona. Mentre tombo a la dreta per carrer Balmes, amb prou feines puc enfocar els ulls a la calçada. És com si el nostre amor fos acabat d’estrenar. Ens estimem com si necessitéssim ficar-nos l’un sota la pell de l’altre per a saciar la nostra set. Com si encara tingués per investigar cada mil·límetre del seu cos. La mà de l’Anna a la meva cuixa no s’ha mogut ni un mil·límetre. Però tots dos sabem que a casa ens hi espera el foc.
Clara Ibáñez Martí