VI Certamen de Relat Breu de Santa Eulàlia de Ronçana.
La temàtica dels treballs presentats gira al voltant de la “llum en qualsevol de les seves expressions”.
Aquestes són les obres premiades:
1r Premi
EL FAR
Les fuetades de llum es repetien, xopes, pausades i constants, en uns esclats de llum fugissers que s’esvaïen en l’horitzó. I es tornaven a veure, rampelludes, amb la mateixa cadència i braó, una i altra volta. Feia estona que, damunt l’onada fosca que es botia i es desinflava, la mar balancejava un bot perdut en la foscor d’una nit mòbil i crispada, sense rumb ni llums de navegació, verds o vermells. Tot capejant la tempesta, la teranyineta maldava per allunyar-se dels ganivets de les roques que encimbellaven les onades, que n’esbudellaria la quilla i l’enfonsaria entre els esculls.
Al vaixell, sorprès per una violenta tempesta mentre tornava de pescar a l’encesa, se li havia aturat el motor i anava cap a una dissort aterradora: la fita letal i abrupte, rosta i escarpada, que s’alçava davant seu.
Els homes de bord lluitaven amb vigoria contra l’adversitat. En Llum, el patró, conegut per les seves idees brillants, i la seva fal·lera d’explicar rondalles lluminoses i riques com els dolls constants que nodreixen la terra. En Llantó, senzill, bonàs i franc, que espargia una aurèola d’assossec i calma interiors amb una intensitat meravellosa. I en Foc, el motorista -l’únic que no ventava cops de rem, capficat a arrabassar alguna guspira d’il·lusió de la màquina callada-, era, de tots tres, el més impetuós i inconformista. Cap d’ells, prudents i respectuosos amb la pesca i amb la natura, no s’havien trobat mai amb cap tràngol semblant. Havien mantingut sempre que era en les situacions més adverses on es coneixien millor els caràcters dels homes. Per això, malgrat la por i la desesperació, s’agafaren a la seva paraula com un ferro roent. El destí els convidava, al llindar de la mort, a fer el pas: de la teoria del llumener a la pràctica més diàfana; i s’afanyaren a demostrar la seva vàlua i predisposició. En Llum hi posà la confiança i la il·lustració; en Llantó, la serenitat i la calma; i en Foc, l’habilitat i la determinació.
Malgrat tots aquests esforços, però, l’embarcació, empesa per les onades d’una mar furiosa i embravida, continuava menant-los cap als secanys amb una empenta que perbocava foscors, esquitxos i sacsejades.
El far seguia ruixant el cel amb una lletania de blancs i foscos, amb una fulgor neguitosa que il·luminava, com un tel pàl·lid i vaporós, el patetisme de l’escena. Lluitaven amb valentia, i quan l’ànim començà a candir-se, sentiren l’espetec a popa i el motor s’engegà de sobte. Els pescadors, alleugits, redreçaren l’embarcació amb dificultats i s’allunyaren de l’antina. Van festejar-ho amb una cridòria d’alegria, mentre li esgarrapaven una bona distància a la mort. Fins que el motor es tornà a aturar, i hagueren de tornar de pressa a la feina. Amb el pànic i l’aflicció continguts a les cares, però amb la ferma determinació de qui creu que pot matar un malson amb una processó i sortir del calvari a cops de rems. Estaven espantats, però eren prou valents per fer el cor fort i no abatre, així, el coratge dels altres. Tots depenien de tots, i cadascun dels tres amics confiava en els altres.
Al cim de la torre refulgent, rere la vidriera que s’enlluernava, en Llumeneta observava l’oracle de la tragèdia propera. En els terminis amb què els tornassols esquinçaven la foscor, i en l’abundor de sospirs i planys en veure que no hi podia fer res. Tot i ser-ne conscient, baixà amb la llanterna, i s’apropà amb cura al cingle, vora el penya-segat: la teranyina es dirigia de dret cap als rompents; i el farer sacsejava la llanterna a la mà, horroritzat. I és que ja només podia ser l’espectador d’un desenllaç fatídic imminent.
Els espadats brillaven tènuement sota l’esquitx flamíger, majestuosos i amenaçadors; i els mariners seguien lluitant contra la terbolina. El desesper s’amarava cada vegada més del buit alternat al mirall apagat del far, quan no era centellejat pels assots lumínics. El ritme, el temps i la distància acceleraven els batecs dels seus cors, i lluïa més la grossor esmorteïda de l’abatiment que el cristal·lí torrent del somni. En Llum, l’amic d’explicar llegendes i rondalles, volgué treure’s llavors el temor que li afitorava l’ànima, i els explicà entre els esbufecs motivats per l’esforç, aquesta contarella breu:
Expliquen que una vegada …uns mariners que es trobaren… en un cas semblant al nostre, … quan ja pensaven llançar-se a l’aigua, … el far que il·luminava el cel a dolls … s’apagà, i la tempesta s’apaivagà …fins a calmar-se, com un miracle…
Llum, recollons! … -proferí en un crit en Foc, que era llampada i tro i no podia despendre’s d’aquells rampells elèctrics i sonors tan vehements-, clava amb més força el rem a l’aigua, i deixa’t de romanços!
En Llum buscà suport en la bassa lucífera de la mirada d’en Llantó, el més càndid i crèdul de tots tres; i s’entristí en veure-hi reflectida un tel d’escepticisme. Fou precisament en aquest instant, justament en el moment d’aclucar els ulls, confús, que en Llum va esclatar en un crit massa eufòric -si hem de jutjar el panorama que se’ls acostava-, i els deixà anar: Fins que al cap de poc temps … es tornà a encendre! Que no em deixeu … acabar cap història, coi! – els etzibà, amb la fulgència de la dignitat i la guspira d’aquella fe que ens empeny a creure que l’infortuni es pot evitar. Llavors, al cap d’una espurna de no res, quan la tempesta era més virulenta i l’escull més proper, la deu fulgurant del far s’estroncà i la llàntia de l’esperança quedà suspesa i a les fosques, davant del faralló. Els estels titil·laven amb més intensitat, amb uns calfreds encesos que acomboiaven inútilment la peremptòria desfeta que eren a punt de viure. Fins que en un últim cluc d’ull més llarg, la font es tornà a adollar; s’engegà el motor i no es tornà a aturar; i el rovell roent començà a fregir l’horitzó. El crit exultant i eixordador que acompanyà el desvetllar del breu clucull del far, es podria comparar amb l’escletxa al cel, en ziga-zaga, i amb el so esquerp del tro que ve després: el temps en què en tots es fongueren en una abraçada sonora i ardent.
Quan amarraren la teranyina al moll i caminaven cap a casa, el sol lluïa al cel amb tota la seva esplendor. Els pescadors abraçaren les mullers i alçaren el fanal lluent de la fantasia, l’amor i l’amistat; i la correntia rutilant i viva al torrent de la concòrdia, la fe i la valentia. La gratitud de viure i somniar cada dia. Aquella lluerna immensa, aquell menut incendi que ens permet escollir el més important a la vida. La il·lusió, la noblesa i l’esperança, les alimares que ens il·luminen els sentits i ens guien en la dissort. La claror ens fa més bons; i la brasa que no confon el negre absurd amb l’atzur blau a l’horitzó, més forts. El gresol ardent i la celístia guaridora que ens escalfen, i que haurien de fer-nos, a tots, menys pampallugues.
autor: Esteve Sala i Casellas
2n Premi
TRENCADÍS DE LLUM
De quan era petit, recordo mon pare – “paleta fi” era com li agradava que li diguessin – asse-gut a terra, eixarrancat de cames per treballar millor una massa de morter acabada de pastar a la ga-veta, la qual abans no s’adormís intentava, només amb l’ajuda de les mans nues, donar-li forma de gerro, d’àmfora o de pitxella, segons de quin humor s’hagués llevat aquell dia o de quina banda bufés el vent. Algunes vegades encertava a la primera el contorn de l’objecte que vagament recordava del seu somni; però d’altres, el que li sortia s’assemblava més a un niu de gàrsares que a cap altra cosa. Quan, al seu parer, aconseguia una aproximació passable a la figura que li rondava pel cap, aquelles fantasiades carcanades d’argamassa les recobria, amb la paciència d’un frare, de trencadissa de tasses, rajoles, mosaics o plats bonics, arreplegada furgant sense vergonya entre piles de runa pro-cedent d’algun enderroc. El portava boig, sobretot, la ceràmica florejada i festosa; que fos basta o fina, tant li feia. I si tot remenant s’ensopegava amb fragments de vidres o de cristall de tons vius i llampants, tornava a casa més content que un gínjol, amb el seu tresor ben endreçat i protegit al sarró. Amb aquells trencadissos, encaixant-los boci a boci amb tota la catxassa del món, anava revestint l’esquelet grisenc i marcit de les senzilles estructures de ciment acabades de modelar, i com un petit déu creador feia el miracle de transformar-les en projectes d’obres d’art, abstractes i desguitarrades, però suggerint i provocant alhora efectes cromàtics sorprenents, perquè ell, en definitiva, no aspirava a cap altra recompensa ni reconeixement més enllà del d’experimentar una mena de plaer sensual contemplant com el trencadís reverberava sota la llum d’una bombeta o, sobretot, en contacte amb els raigs de sol. Encabat d’encaixar el darrer tros de trencadís, la flamarada d’entusiasme exaltat només la compartia amb nosaltres, la mare i jo, i pareu de comptar, ja que des que s’havia retirat de la manera que ho havia fet, s’estimava més no veure ningú.
Aquella afició tan original, que un altre s’hagués agafat mansament com un esbarjo per passar l’estona, ell l’havia convertida en el centre de la seva vida, quasi en una obligació, amb la qual pretenia omplir l’immens esvoranc que li havia obert sota els peus una jubilació precipitada per la porta falsa, solitària, magra, mal païda, acceptada per força com a mal menor. Potser aquelles formes tan estranyes que amassava amb les mans, sense cansar-se’n mai, fossin com badalls estroncats i bords d’impotència o brams desesperats de protesta en contra dels que el varen arra-conar, quan encara se sabia l’ofici de memòria i tenia corda per estona. Tant se val ara el per què de tot plegat! Era evident la fugida cap endavant que representava aquell quasi esquizofrènic arra-vatament. Quan el pare es va penjar d’una biga del garatge jo encara anava a estudi, i recordo que la tieta Rosa em va recollir a migdia i em va du a dinar a casa seva; d’aquesta manera va tenir temps de sobres per explicar-me, poc a poc, la nova garrotada que ens acabava de caure al damunt. La primera conseqüència directa de la mort del pare, me la va fer saber la mare just al cap d’un mes de l’enterrament: havíem de canviar de casa, ja que amb la misèria que li quedava de pensió de vídua no podia pas pensar en fer-se’n càrrec tota sola del que quedava per pagar de l’hipoteca, ni de les despeses d’un habitatge tan gran. Els pares es portaven gairebé vint anys de diferència, i quan es van casar ell feia d’encarregat en una de les constructores de més renom de la ciutat; era una d’aquelles empreses amb fama que qui podia entrar-hi a treballar tenia el pa assegurat de per vida. Vet-aquí, però, que en el nostre cas, el pare esdevingué aquella malastruga excepció que confirma les regles: una empresa que semblava tan sòlida va fer figa en un tres i no res, després d’ensorrar-se un edifici nou de trinca, deixant-hi atrapats un parell d’obrers entre la runa. Ja que el pare estava en capella de l’edat mínima de jubilació, li varen aconsellar que fes un pensament i com que era un home de bon ferrar, que no volia veure’s embolicat en problemes va entomar, disciplinat, la proposta de l’amo. Però no se’n va refer mai de la vergonya de sentir-se escombrat d’aquella mala manera, com si fes nosa, com si fos una rampoina.
El trasllat va anar ràpid perquè quan s’escampà la veu que ens veníem una casa que feia tan de goig de veure, van aparèixer pretendents de sota les pedres. Ens vàrem mudar a un pis es-carransit, en comparació amb l’espai del què disposàvem abans; però la mare en va treure un bon pessic, que va servir per pujar-me i donar-me estudis, perquè no acabés sent un escarràs com el pare. Aquesta cantarella sobre la manca d’empenta del pare, la mare me l’engargamellava a cada pas com si, vés a saber, fos la seva marera de revenjar-se de les frustracions i greuges que havien covat durant el temps que estigueren casats. Afigureu-vos que, entre d’altres records de la meva infantesa, hi vàrem abandonar a la casa vella tot aquell bé de Déu d’obres de trencadís fetes pel pare, les quals allavonces vaig adonar-me amb profund ressentiment que a la mare li importaven un rave, i que no pensava emportar-se’n ni una per mostra. En realitat les odiava tant, aquelles figures estrambòtiques i inútils… No és que em vingués de nou aquell capteniment, ja que la mare li retreia sempre al pare, sense dissimular ni quan jo els podia sentir, que no hagués plantat cara a la mala sort amb més coratge i pebrots, com ella deia; enlloc d’arronsar el coll com un estruç covard, amagant el cap sota l’ala. Suposo que la mare considerava aquella obsessió del pare pel trencadís, com una prova de l’home impotent en tots els sentits en que s’havia convertit, a més a més d’una miserable pèrdua de temps, ja que res de tot allò que servia d’oxigen moral al pare, no ajudava gota a fer bullir l’olla. El comprador de la casa tampoc no devia trobar-hi cap interès especial en el devessall de desvaris del pare, produïts durant l’any i escaig que va sobreviure jubilat. En una de les meues freqüents peregrinacions d’enyorança pels voltants d’allà on havia viscut tan feliç, mentre m’empassava a poc a poc els mocs del dol, vaig veure que entre d’altres andròmines, uns operaris esbandien tots els trencadissos del pare d’una palada, llançant-los dintre el contenidor de la cantonada, sense cap mirament. No cal dir, repeteixo, que al nou propietari tampoc no li deien res aquelles peces estrafolàries, car se les va treure de sobre com si fossin porqueria i no fantasies esbojarrades de llum. Jo, en canvi, sí que vaig rescatar-ne un parell que, per xamba eren de les més maques, abans no se’ls enduguessin a l’abocador, i les vaig lluir a la prestatgeria de la meva habitació, com si fossin els més preciosos trofeus. Ara puc confessar que ho vaig fer, sobretot, amb la clara intenció de provocar remordiments a ma mare, cada vegada que les veiés. Va ser la meva petita venjança domèstica, en reivindicació de la memòria del pare que em pensava que ningú trobava tant a faltar com jo. Encara avui, casat i emmainadat, conservo aquelles dues peces de trencadís de llum salvades in extremis del racó. I si us dono la tabarra i en parlo és perquè l’altre dia em va entendrir notar que en Sergi, el meu fill gran, també se les deu estimar perquè fins i tot hi parla com si pensés que el poden entendre o que s’hi pot comunicar jugant a la rateta amb els raigs de sol. No vaig poder dissimular una llàgrima el dia que vaig atrapar-lo, d’amagatotis, ama-nyagant un d’aquells trencadissos de llum com si acariciés la mà del iaio, que no havia arribat a conèixer.
autor: Josep Maria Bertran Teixidor
3r Premi
ESTUDI 25
S’havia ajustat el focus lluminós al paper en blanc i de seguida l’apartà de tant com l’enlluernava. Havia perdut tota l’esperança de trobar alguna motivació per fer l’esforç titànic de fer córrer el bolígraf pel paper. L’havia posat al marge superior esquerre i havia fet un punt blau que pretenia estendre’s linealment fins a aconseguir una primera lletra, i que aquesta hagués agafat per inèrcia mecànica la velocitat de la paraula. I que aquesta paraula (tant se val si “cactus”, com “petúnia”, com “estratosfera”, com “heterodontosaure”), li hagués recalculat el gps de la ruta narrativa. Però no hi havia manera de donar a llum cap criatura. Es va aixecar a gran velocitat de la cadira giratòria i la va deixar estimbar contra l’escriptori mentre ell ja donava un cop de porta sortint del pis.
Al tren va pujar decidit amb la determinació d’algú que té el pilot automàtic posat, amb les celles arrufades i mirant-se els peus sense veure’ls gaire clar. Es va asseure vora la finestra i l’escalfor del sol el va cremar subtilment, i això el va reconfortar. S’hi va trobar a gust i va posar el braç sobre l’esglaó de la finestra. Reflectida al seu braç, la llum que entrava per la finestra li anunciava que ja era dissabte al migdia, i l’ombra de les lletres de “sortida d’emergència” se li tatuava a la pell.
Quan va sortir a la llum l’aire se li va fer més net i va agafar un gran glop d’oxigen amb gust de via fèrria. Els grans magatzems del centre de la ciutat quedaven a una distancia prou acceptable per poder relaxar-se caminant una estona i recobrar el costum d’estar dret després de tres quarts d’hora dins un cuc pudent de suor i altres substàncies humanes. Les portes automàtiques, que en algun origen remot van ser absolutament transparents, van obrir-se queixant-se i va avançar amb grans gambades fins a arribar a l’establiment que havia triat. El cartell sobre la porta cridava “Estudi 25”. L’aparador resplendia d’una lluminària exagerada: ara llumetes blanques alineades en vertical, ara una gran làmpada de peu de color càlid, ara llums intermitents dels colors del parxís, ara llums blavoses i horitzontals, ara lampadetes de tauleta de nit amb llunes, estrelles, alienígenes i altres éssers còsmics. En passar el llindar de la porta un timbre va advertir de la seva presència i un homenet menut amb un grapat de bombetes entre els braços va demanar-li que s’esperés un segon. Ell, obedient, va esperar davant de la porta tot observant l’espectacularitat exagerada d’algunes làmpades d’aranya que penjaven del sostre. Quan el dependent va comparèixer al seu servei, es va eixugar el front amb el puny de la camisa blava, amb el logo de la botiga cosit a la butxaca esquerra del pit. De la butxaca dreta s’hi sostenia una pinça lleugerament rovellada d’on penjava una targeta plastificada. Allà s’hi incrustava una fotografia amb llum d’estudi barat on apareixia un dependent excessivament somrient i molt més jove que el portador de la targeta. Sota la fotografia s’hi enunciava una descripció tècnica de tres paraules massa pretensiosa, i just més avall un “Julià Bach, per servir-lo.”
Va preguntar-li què desitjava.
-Voldria una làmpada per a l’escriptori.
El client va seguir l’home pel laberint de llums i van arribar a una taula allargada plena de colls flexibles de làmpades entortolligades. L’home va explicar-li la vida i miracles de tots els models de làmpades, modalitats de bombetes de baix consum i tipus i colors de llums. El comprador va fer per dins un “descansi-en-pau” per la defunció de la bombeta incandescent i li va demanar una bona làmpada d’escriptori i de llum ben càlida. El dependent li va ensenyar, i ja li anava a portar a la caixa per cobrar, delerós. Però el client el va aturar.
-Puc emprovar-me-la abans de comprar-la?
Ho va dir amb tal seguretat que el dependent no va poder defugir de la lògica del seu comprador, després d’uns moments d’incertesa (mai cap altre client li havia demanat), va apartar-li unes quantes làmpades de la taula allargada i va posar al centre l’escollida. Se la van quedar mirant, mentre tots dos de manera alternada l’anaven col·locant al lloc correcte, corregint imperceptiblement la posició de l’artefacte lluminós. Es van quedar quiets l’un al costat de l’altre sense saber massa que havien de fer més.
-Ai, perdó. – va fer el dependent, i va encendre el llum.
I es van tornar a quedar palplantats davant de la làmpada. A cada segon que passava l’aire es feia més dens i es podien veure els talls que els feixos de llum de la botiga feien a l’ambient.
-Necessitaré una cadira…- va dir finalment el client.
-Oh, clar, clar…
El dependent, mentre anava a buscar una cadira plegable de càmping que tenia repenjada rere el taulell, devia pensar que aquell home estava com un llum. La va portar davant de la taula, la va desplegar i va esperar que el client s’hi assegués. El futur comprador es va arromangar els pantalons de pana deixant al descobert la línia vermella i la línia blava d’uns mitjons blancs i s’hi va asseure amb gran parsimònia deixant les mans, paral·leles l’una de l’altre, sobre la fusta de color pi. El client va moure els dits alternativament, impacient, però el dependent no el va entendre i va haver-li de dir.
-Podria deixar-me sol un moment, si us plau…
-Ah, clar. I tant, només faltaria…
Efectivament, com un llum, devia pensar el dependent.
Aquella làmpada meravellosa, de coll esvelt i vermell, va resultar-li fins i tot sensual. Deixava caure les partícules de llum delicadament sobre la fusta com si les decantés tendrament una tetera vermella per ser ingerides, i notar la suau escalfor baixar per dins. Va resultar-li tant místic com eròtic. D’una butxaca de l’americana de quadrets va treure un full de paper doblegat, i llepant-se la punta dels dits va anar separant les puntes fins a tenir tot el paper estès sobre la fusta, amb una quadrícula marcada amb fines ombres, record dels plecs, i amb el punt blau que seguia penetrant l’angle superior esquerre. El va observar sota el feix de llum i va resultar-li magnífic el color que adoptava el paper-camaleó. Va treure’s un bolígraf de la butxaca contraria i li va treure parsimoniosament el tap. El va deixar sobre la taula, perquè va notar-se al diafragma alguna cosa que es movia bellugadissa com si un cuc dins seu ballés el hula-hula. Amb dits tremolosos va tornar a fermar-se el bolígraf a la mà dreta. Cap ombra feria la trajectòria del bolígraf, sense cap mena de dubte l’alineació de la làmpada era absolutament perfecte. Estava segur que d’un moment a l’altre baixaria la llum divina que li mostrés amb llums de neó la paraula que necessitava. Amb un gran esforç va apartar la vista del punt blau i hipnòtic i va passejar la vista per la volta celeste de la botiga. Milers de llumetes resplendien per tots els racons, creant constel·lacions, galàxies i universos. Ara aquí veia el cinturó d’Orió, ara allà brillava Venus. Més enllà la Gran Galàxia d’Andròmeda girant calmosa, i gairebé a tocar dels seus ulls l’Óssa Major ballant intermitentment. De tant mirar les llums se li feien taques al camp visual. Girava el cap com si no recordes que tingués cervicals, quan va veure el quadrat transparent. Una gran finestra presidia el costat contrari de l’aparador. Va caure-li el bolígraf dels dits i aquest va caure a terra trencant-se tot el seu dipòsit de tinta. Davant seu, una llum immensa el mirava de fit a fit. Era sense cap mena de dubte, la més grossa de totes les de la botiga. Irradiava una llum penetrant i calenta que se li filtrava per tots els porus de la cara i li arribava nedant com un peix tropical a les neurones. Tot i que li feien mal els ulls de tant mirar el sol per la finestra sense parpellejar no podia apartar la mirada dels grans rajos taronges que es projectaven ordenadament per tots els racons del seu ésser. I aleshores, va aclucar els ulls per fixar-se més en el seu centre roent, aferrant les mans a la fusta de pi, i va sentir l’esclat fosforescent dins seu, va sentir l’eufòria de trobar la làmpada ideal. I ho va veure tot, clar i nítid. L’escriptor ja estava a anys llum de la botiga de lluminària.
autora: Maria Cueto Frias