XI Certamen de Relat Breu de Santa Eulàlia de Ronçana.
En aquesta edició hem volgut homenatjar a Teresa Pàmies, amb motiu del centenari del seu naixement.
Els treballs s’han inspirat en la proposta:
“Allò que buscava en les publicacions era el document excitant de la memòria” extreta de la dedicatòria del llibre “Quan érem capitans”
S’han presentat un total de 17 obres.
Aquestes són les obres premiades:
1er Premi
SI L’X T’ESCRIVÍS QUATRE RATLLES…
Lluny de molestar-me, el teu gest esquívol –o diguem-ne, millor, la teva predilecció circumstancial– m’obrí un interrogant encuriosit. Que preferissis que no t’atengués jo, sinó la meva companya, despertà una intriga que, per bé que assossegada, m’acompanyà les jornades següents. Deduïa que hi havia algun vincle que us unia, però és clar, no tenia ni un sol indici que m’assenyalés per on podien anar els trets. Em feia l’efecte com si us coneguéssiu de feia anys, com si ja haguéssiu coincidit en alguna altra banda. I va quedar així. Però uns dies més tard vaig entendre que el lligam tenia l’arrel en la temàtica que remenaves. Sense intercanviar-vos gaires més mots que les habituals i cordials fórmules de salutació, i sense ordir cap trama prèvia que us n’aplanés el camí, havíeu teixit una teranyina que us serví d’aixopluc per establir-hi una confiança que de seguida quedà ben assentada. Fa una pila d’anys que treballo de cara al públic, i conec l’existència d’aquests determinats vincles afectius que són fruit de no se sap ben bé què; potser d’un primer contacte, d’un primer somriure, d’una bona entesa inicial… I tot deriva en una complicitat que perdura i que ja mai ningú destrona. Per tot això, vaig acceptar i respectar la teva preferència sense cap mena de recança.
No vaig gosar preguntar res. Ni en aquell moment ni més endavant. El codi deontològic m’aconsellava mirar des de la distància aquella il·lació que s’anava entrellaçant amb més solidesa a cada consulta. Probablement, la seva ètica professional tampoc li hauria permès badar boda. Era discreta, com requereix la nostra feina. Molt discreta. Potser per això jo no en vaig poder treure l’entrellat fins que el teu treball sortí publicat l’any 1974. Fou aleshores quan vaig lligar tots els caps que fins llavors m’havien quedat solts. Llegint el relat retrospectiu de tots aquells fets viscuts entre 1936 i 1939 a Barcelona, amb l’extrema vivacitat amb què el narrava una jove dirigent de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya, vaig comprendre el motiu d’aquelles visites a l’arxiu. I vaig també capir la connivència amb què obràveu. Em va commoure, un llibre tan autobiogràfic; es veia envernissat d’una autenticitat i una honradesa indiscutibles. Més enllà d’aquell esperit contumaç que es destil·lava d’entre els records d’aquells anys de joventut –i és que no arribaves als vint anys!–, el relat fins i tot incloïa les teves dosis d’humor, malgrat el context en què s’inscrivia… Ni tan sols et calgué una literatura rebuscada o recargolada per fer interessant el broll de successos agitats que va viure el país aquells quatre anys convulsos.
Però si et vaig saber identificar va ser, sobretot, a partir de la dedicatòria que brindares a la meva companya, a qui –en aquell primer moment– tu anomenares X per preservar-ne la identitat. Allí tu destacaves el “somrís discret i afable” amb què ella et rebia… Ella potser t’hauria parlat de les llambregades de complicitat que cercava –i que sabia existent– en la teva mirada; o de l’esperançada gaubança amb què tu assisties a la Biblioteca aquelles tardes fredes de gener. Tu destacaves la “reposada diligència” amb què ella et facilitava les publicacions que volies consultar… Ella potser hauria destacat l’entrega i perseverança amb què en llegies i rellegies cada un dels fulls. Tu agraïes la “discreta curiositat” amb què et rebia… Ella potser t’hauria agraït –i jo t’agraeixo, també– la implicació obstinada i tenaç que demostrares en la teva tasca. Perquè davant el dilema de callar o d’escriure amb peus de plom, com tu mateixa plantejaves, optares per a aquesta segona opció, no gens fàcil. Gens ni mica. Una escriptura sigil·losa però valenta; cauta però decidida. Com les aigües esquerpes que s’alenteixen en arribar a una presa, que tanmateix saben que, per a ser riu, han d’arribar al mar.
Sabies, benvolguda Teresa, que aquelles pàgines eren un mirall, una crònica sincera i fidel que fou escrita quan el franquisme estava encara en plena efervescència… Era la veu d’un testimoni insòlit que reclamava ser escoltat, encara que moltes oïdes preferissin no haver-lo hagut d’escoltar mai. I fins i tot, sabent que era important que aquella veu ressonés, mig esquivares la censura en acceptar uns consells que no feien altra cosa que suprimir determinats aspectes però que, malgrat tot, en conservaven l’essència intacta. I allí hi reconegueres l’anhelada victòria: en aquelles pàgines oferies a la població aquella mateixa conquesta del record i la posterior fixació de la memòria que tu buscaves en aquelles cerques prèvies. La mateixa que a nosaltres ens havia fet escollir professió.
AUTOR: Oriol Solà i Prat
2n Premi
REMENANT ENTRE LES GIRAGONSES DE LA MEMÒRIA
Les anècdotes i episodis de la infància s’amunteguen en la meua memòria Llavors l’equipatge era lleuger. La fantasia i els somnis no pesaven. Evocar la meua infantesa és recordar el meu poble, un petit municipi del Delta de l’Ebre, al sud de Catalunya. És ensumar l’aroma dels eucaliptus, dels pins, de l’horta xipollejada de bancals d’arròs i la remor de l’aigua corrent per les sèquies.
Vaig néixer l’any 1958, en una època de foscor. L’Espanya franquista era un país reprimit social i culturalment. Jo provenia d’una família de forners. El pare, republicà fins al moll de l’os, afable i treballador. La mare, cosidora a temps parcial, era una dona forta sense més objectiu que criar els dos fills: jo, el més gran, esprimatxat, trapella i eixerit; i el meu germà Lluís, grassonet, llest i rialler que em seguia a tot arreu com un gosset. El meu millor amic es deia Pere, fill de paleta, una mica somiatruites i que sempre pagava els plats trencats de les barrabassades que fèiem. Ens vam conèixer a l’escola i de mica en mica es va forjar una gran amistat entre tots dos. Ens vam fer inseparables. El mestre, don Julio, era de tarannà adust i ressentit, seqüela del franquisme. Amant de l’ordre i la disciplina a ultrança, per aconseguir-ho no dubtava a emprar mètodes dràstics. La menor infracció de les normes implicava càstigs de diferent índole: braços en creu amb llibres sobre les mans, romandre de genolls una llarga estona, una forta palmetada o, el més esgarrifós de tots i cruel en extrem, ens obligava a agafar una goma d’esborrar de dintre el calaix de la seua taula i ell s’afanyava a tancar-lo amb força tan bon punt el càndid alumne ficava la mà. En el seu descàrrec es pot al·legar que havia patit un accident amb el cotxe, una vella andròmina, i potser les ferides al cap el van convertir en una persona recelosa i venjativa. Ventar una bufetada als alumnes díscols i xerrameques de classe era quelcom habitual i inherent en el desenvolupament de les tasques docents. De fet, don Julio solia tallar el xivarri de soca-rel amb una plantofada. En aquella època, la injustícia sempre quedava impune. En plena dictadura franquista que els mestres estovessin els alumnes no era cap novetat, malgrat bufar vents de canvis i d’una llibertat que el règim tenia segrestada.
Havíem de seure en llargs banquets de fusta tremolant de desesperació i d’impotència, però les nostres llàgrimes mai no van aturar aquell dèspota que es prenia molt a pit la menor falta, com si fos una burla cap a la seva persona i reaccionava amb tota la vilesa acumulada. El meu germà era molt aplicat i a classe s’esforçava a aprendre les lliçons. En canvi, jo m’entretenia mirant les mosques que volaven atrafegades d’un lloc a un altre, fins quedar enganxades en una teranyina. Ignoro el motiu pel qual vaig agafar mania a les esmentades bestioles, però tan aviat com vaig aprendre a caçar-les al vol, les arrencava les ales i les deixava anar trontollant pel pupitre.
Amb l’arribada del bon temps, els dies s’allargaven i al poc començaven les vacances d’estiu. Enrere quedaven els tràngols escolars, veritable suplici. Llavors buscàvem llocs més allunyats per als nostres jocs. Érem uns marrecs i per això encara no pensàvem en assumptes de faldilles. No volíem ni sentir a parlar de les dones i els seus embolics. Una tarda mentre jugàvem a futbol vam conèixer la Irene, que anava a l’escola de xiquetes, tot i no semblar-se gaire a les altres noies. Era alta, prima, amb les cames llargues plenes de macadures… i uns ulls verds que gairebé ni s’albiraven entre els tirabuixons negres que li tapaven la carona. De llavors ençà la colla va augmentar a quatre membres units per una ferma amistat.
La Irene ens va ensenyar a viure d’una forma més emocionant. Era molt decidida i enèrgica, i per més que els seus pares es capficaven en inculcar-li maneres de dona, no se’n sortien. Ella necessitava acció, moure’s amb llibertat i s’encaparrava a passar aventures. Amb ella no existia l’avorriment. Corríem pels camps, desafiàvem les normes. Encara recordo el dia que ens vam enfilar al cirerer del seu oncle. Natros, babaus, ens ho vam creure. Tot i tenir la mateixa edat, era més espavilada, potser perquè les dones maduren més ràpidament o perquè la vida l’havia obligada a créixer més de pressa. El cas és que ens vam afartar de cireres. Al cap d’una estona vam veure un pagès que venia brandant un bastó. Vam fugir cames ajudeu-me de l’enrabiat camperol que ens empaitava cridant com un esperitat. Quan a la fi ens vam aturar, l’havíem perdut de vista. Esbufegàvem alleujats, sans i estalvis. Ella ens va recriminar de ser uns passerells. Vam riure amb ganes. Ens sentíem més vius que mai. Després, amarats de suor vam enfilar cap al poble, tot caminant xino-xano pel costat del canal. Vam objectar amb vergonya que no portàvem banyador. Titubejàvem. Però ella ja s’havia despullat i s’havia llançat a l’aigua. Era el primer cop que veiem una xiqueta nua. Tots vam quedar bocabadats per aquell desimbolt i descarat comportament. Però ens va encantar i no ens ho vam pensar dues vegades. Ens vam banyar com ella, tal com ens van portar al món les nostres mares. Després ens vam eixugar fent una becaina panxa al sol, ajaguts a la gespa contemplant el cel i buscant formes als núvols que semblaven de cotó de sucre, ingenus, lliures com l’aire que respiràvem. Tant ens va agradar aquella experiència que ho repetíem sovint. Corríem la pruna, l’albercoc i els nespres de les finques de les rodalies i a continuació es banyàvem despullats al canal. Xiquets fent coses de xiquets. Érem feliços, gaudíem de la ingenuïtat de la infantesa, de la felicitat que fa oblidar les penes. Llavors no hi havia mòbils, ni ordinadors, ni Play Stations, ni Gameboys, ni maquinetes de vídeojocs. Eren uns altres temps. Temps de carrer, de fantasia, de deixar volar la imaginació envoltats de natura perquè somiar era i segueix sent de franc.
AUTOR: Ramon González Reverter
3r Premi
FETS SILENCIATS
Allò que buscava en les publicacions era el document excitant de la memòria. Tot i que fins llavors les sospites eren més una intuïció que una certesa, estava convençuda que tan sols coneixia una part de la història que m’havien explicat i que l’altra part, per prudència o per vergonya, la família l’havia tapat amb un espès vel de silenci. Eren uns rumors, uns fets callats que m’havien acompanyat sempre. La memòria és selectiva, diuen, i també protectora, crec, però jo desitjava obrir aquell forrellat, volia saber tota la veritat per dolorosa i trista que aquesta fos. Havien desaparegut totes les persones que podien confessar-la, que l’havien viscuda, i només em quedava el darrer recurs de la notícia. Pensava que era impossible que no es trobés als diaris de l’època, encara que en aquell temps regnava la censura i els fets s’escollien i es manipulaven. Però es tractava d’un succés tràgic, d’un crim, sabia que el meu rebesavi per part de pare havia mort d’un tret disparat per un militar quan feia deu anys que s’havia acabat la guerra. El que no entenia era el mutisme sobre aquest fet luctuós. Les poques vegades que havia interrogat a l’avi o l’àvia amb la intenció d’aprofundir en el que havia passat, havia rebut com a resposta evasives i males cares. Deixa estar el passat, repetien, la qual cosa només feia que augmentar els meus dubtes. El pare no sabia gaire més, tan sols que el rebesavi havia mort en una pensió de mala mort. Què hi feien el rebesavi i un militar en una pensió de mala mort? Per quin motiu aquest el va matar? No ho saps?, preguntava jo amb la meva curiositat d’adolescent. No, no ho sé, responia ell. A ell tampoc l’hi havien explicat, o això semblava, i amb pas del temps les incògnites havien quedat deixades de costat i oblidades. Però jo estava disposada a fer llum sobre la part fosca dels fets, si és que n’hi havia cap. Per alguna cosa havia estudiat periodisme.
Furgant a les hemeroteques, vaig trobar a l’apartat de Sucesos d’un conegut diari una crònica breu que en parlava. «A las 7h. de la tarde del día de ayer, en la pensión El Pilar de la calle Hospital, se produjo una reyerta en la que el cabo del ejército J.I. Sandemetrio dió muerte en defensa pròpia con su arma reglamentaria al ciudadano M. Rigau». Era poc més del que ja sabia, tot i que a casa mai m’havien explicat que el rebesavi hagués mort per culpa d’una baralla, i tampoc no veia quin motiu podia haver-hi per amagar-ho. El fet que s’hagués produït en una pensió, però, em portava a sospitar que podia tractar-se d’algun assumpte passional. Potser el rebesavi Miquel s’entenia amb la dona del cabo; això explicaria que a casa no en volguessin parlar. Però em semblava una mica exagerat tractant-se d’un temps en què l’adulteri per part dels homes era socialment acceptat. Em vaig desanimar, probablement no aconseguiria mai escatir què havia succeït. Rumiant, però, vaig adonar-me que no devia haver-hi gaires persones amb el cognom del soldat. A més, les seves inicials, J.I. només podien correspondre al nom de José Ignacio o de Juan Ignacio.
Després d’indagar, vaig localitzar aquest cognom focalitzat a València, enlloc més. Vaig fer tres trucades a diferents números sense obtenir cap resultat satisfactori. A la quarta trucada, però, em va contestar una jove que em va dir que sí, que un dels seus rebesavis havia sigut militar del bàndol franquista. Saps si va viure a Barcelona?, vaig preguntar. No ho sé, però demà haig d’anar a veure la besàvia Consuelo a la residència i l’hi preguntaré, va contestar ella.
L’endemà li vaig telefonar a l’hora que havíem convingut, però en lloc de la jove s’hi va posar la seva mare. Em va confirmar que el seu avi es deia José Ignacio, que era cabo primer de l’exèrcit i que durant la postguerra havia viscut a Barcelona. I no sols això, també va afegir que, si ho desitjava, podia parlar amb l’àvia Consuelo, que segur que estaria molt contenta de poder explicar-me tot el que sabia. Per un moment vaig considerar si valia la pena fer el desplaçament, potser no descobriria res d’interessant, però em corsecava massa la curiositat. Així que no m’ho vaig rumiar més i vaig decidir anar a València.
Em vaig allotjar en un hotel i em va acompanyar a la residencia la besneta, la mateixa jove amb qui havia parlat primer. La seva besàvia seia en una cadira de rodes, però de seguida em vaig adonar que tenia el cap clar i els records molt vius. Em va explicar, emocionada però també contenta de fer-ho, molt més del que m’esperava sobre el seu pare.
Així va ser com vaig descobrir que el rebesavi Miquel havia mantingut una relació amorosa amb el cabo José Ignacio. El rebesavi havia lluitat en el bàndol republicà i un cop acabada la guerra el van condemnar i tancar a la presó durant sis anys. Allà s’havien conegut, el cabo era un dels seus carcellers. Quan el van alliberar, van continuar veient-se d’amagat. Tots dos eren casats i tenien esposa i fills. Fins que un dia, el rebesavi Miquel va dir-li al militar que no podia seguir d’aquella manera i que la seva relació s’havia d’acabar. El cabo no sabia acceptar la ruptura, es van discutir, i el va matar. Però el pare mai va superar-ho, va dir-me per acabar la Consuelo, l’estimava, era l’amor de la seva vida, i sempre va viure turmentat pel que havia fet. M’ho va confessar només a mi, la seva única filla, poc abans de morir.
Vaig tornar de València tan colpida com emocionada pel descobriment. Fins llavors la família s’havia avergonyit del rebesavi Miquel, però ara que sabia la veritat jo no pensava fer-ho, al contrari. Ell només va ser una víctima dels temps que li van tocar viure i de la passió desaforada del militar. I ara que sé tota la història, puc pensar en el rebesavi amb tot l’afecte que sens dubte es mereix.
AUTOR: Enric Casanovas Beltran