“És un bosc enorme, antiquíssim, i encara sense explorar del tot. Al començament, el bosc és una arbreda de pins joves, que d’entrada no té perill, i és molt divertit de recórrer”. La lectura del text de Riccardo Bozzi —traduït per Júlia Bas—, és, per tant, una metàfora del cicle de la vida que pren com a punt de partida l’etapa joiosa de la infantesa i, a partir d’aquesta, s’emprén un trajecte vital que propicia una exploració íntima cap a l’interior del lector, un subconscient que Bozzi disfressa efectivament de paisatge boscós el qual, amb el pas dels anys, tothom ha de travessar. “A mesura que s’hi avança, el bosc es torna més frondós. Cada vegada és més difícil de penetrar i més fascinant”. En aquest sentit, l’autor construeix un relat al·legòric que conclou amb la vellesa i la incertesa que depara l’arribada als confins d’aquests bosc simbòlic. “La pujada és esgotadora, l’última part és una paret gairebé vertical. Però tots els exploradors, sense excepcions, s’hi enfilen amb diligència malgrat el dolor i les dificultats”.