14a edició del Certamen Literari de Relat Breu, que enguany vol homenatjar el poeta, novel·lista, dramaturg, lingüista i assagista català Josep Vallverdú i Aixalà, en motiu de la celebració del centenari del seu naixement.
El text havia d’incloure la següent frase de l’obra Indíbil i la boira. (1983)
«No s’ha presentat; no ha dit el seu nom. Ahir tampoc no va fer-ho.»
Primer premi:
“La mort més dolça” de Júlia Jiménez Chevallard
No s’ha presentat; no ha dit el seu nom.
No cal, tots el coneixem, tots sabem què ha fet i el que és pitjor, el que jo imaginava que volia
fer.
Tenia tanta informació sobre ell, que no sabia què m’havia d’esperar, què sentiria quan els
seus ulls em miressin, quina olor faria, si faria molt soroll cada vegada que respirava…
Feia mesos que no dormia, inquiet, devorava cada notícia que sortia sobre ell. Acostumat com
estava a tractar amb ments malaltes, la seva bogeria havia creuat tots els límits.
Assegut al meu costat, no semblava que hi estigués obligat, encara que tampoc semblava que
tingués el cor tan negre. Hem començat la sessió, com sempre que venia algú nou, amb les
presentacions. Ell ha clavat els seus ulls en mi i somrient murri m’ha dit: Ja saps qui soc. He
notat les meves galtes vermelles com si fos un nen que rep un premi.
L’estudi de les ments malaltes ha ocupat molts anys la meva vida, la inquietud de saber per
què l’ésser humà és dolent i no té remei, m’apassiona. Ell ha aconseguit que un dement
desperti la meva curiositat, he estat esperant que arribés a la meva presó, em sento trist i
eufòric alhora. Sé que no l’ajudaré, ni el fet d’estar tancat, ni pagar pels seus crims, no
canviarà, no pot canviar, tampoc ho busca, tampoc ho vull. Xerrar envoltat de persones que
aspiren a fer tanta maldat com ell només li servirà per poder presumir. Ho ha acceptat, ell és
així.
Encara espera que parlem, mal assegut, amb les cames estirades i gaudint amb les mirades
envejoses d’admiració dels reclusos que encara no coneix i ja desprecia. Ell va mirant com
l’ignoro i la seva apatia es va fent molesta en el seu cos tens.
Al soterrani dels seus avis, on ell vivia, decorat com la suite del millor hotel de la ciutat, van
trobar els cossos morts en vida de tres nens de deu anys iguals, trigèmins.
El primer estava lligat dins la banyera d’hidromassatge, voltat de gel esperant la mort per
hipotèrmia, amb el somriure lila incrustat a la cara. Al contacte amb la seva pell, el metge es
va cremar.
El segon estava estirat al llit, lligat i amb una via clavada al braç, deixant anar de gota en gota
la vida amb la seva sang. La pau de la seva cara va sobtar al policia veterà que el va trobar.
El tercer estava estirat al sofà, lligat i amb una via clavada al braç. El seu degotador estava ple
d’aiguardent, deixant anar de gota en gota dins el cos petit la mort per sobredosi. Va ser
l’únic que no van poder salvar.
Els tres germans eren veïns dels seus avis, el coneixien, va ser molt fàcil per ell endur-se’ls,
fer-los callar, lligar-los, triar quina mort volia per cadascú, preparar les escenes i seure a
esperar.
La banyera al costat del llit i el llit al costat del sofà, contemplant durant hores com els petits
anaven canviant de color, perdent sang, ingerint verí per les venes.
Cap dels tres va cridar, només va haver d’amenaçar-los d’agafar la seva germaneta si ho feien.
Mentre els nens pensaven que morien es donaven forces amb les mirades, sense poder
qüestionar-se quin monstre era capaç d’haver preparat aquell escenari, per què els tres havien
de morir pel caprici d’un boig. No va escoltar com baixaven les escales, ni com cridaven els
policies quan el van trobar contemplant els nens asseguts a la cadira tan quiets, amb els ulls
atents a qualsevol canvi muscular, als gestos de dolor de la canalleta, a com les pors sortien a
poc a poc per les seves pells.
Es va deixar agafar com si la cosa no anés amb ell, va callar durant tots els interrogatoris, al
judici, a la presó.
Tota la fama del crim, la seva vàlua com a notícia, el seu espectacular escenari van fer la volta
al món. Ni tan sols li sabia greu que haguessin salvat al primer nen de la hipotèrmia i al segon
de dessagnar-se.
Les seves primeres paraules van ser a la rotllana de presos, a la presentació de les ments
destrossades obligades a dir el que el psiquiatre vol sentir.
Amb aquell “Ja saps qui soc” espera la meva admiració, l’enveja dels seus companys, rebre el
premi del reconeixement.
Ha estat l’home més vell de la rotllana, condemnat per matar la seva dona malalta
d’alzheimer, qui li ha retret el crim i, amb tot l’odi dels avis que estimen els seus nets, s’ha
plantat davant d’ell i li ha etzibat una bufetada.
– S’ha acabat la sessió—. Vaig dir aixecant-me. Els presos van anar sortint i ens vam quedar
sols. Per primer cop en mesos, va trencar el silenci i sense mirar-me va començar:
– Necessitava provar quina era la mort més dolça, quin dels tres nens patia menys. Veient la
mort a la cara els tres nens iguals, sabria quina seria la meva forma de morir en pau.
Tots els meus estudis sobre la ment humana, la maldat, la degeneració, la crueltat, m’havien
portat a entendre la ment d’aquest assassí. No a justificar-lo, no a perdonar-lo, no a intentar
redimir-lo, sinó, a entendre la lògica irreal de la malaltia en estat pur.
Segon premi:
“Quins jocs més bèsties” d’Emili Amargant Parnau
Estic assegut a la falda del pastor i els ulls se’m tanquen. Mira que hi ha ovelles, moltons i xaiets com jo en el ramat, però té una flaca per mi.
Veig que arriba el seu pare i, des de lluny, se li adreça amb cridòria i esverament. És difícil comprendre els humans però entenc que li ordena que el segueixi cap al cim de la muntanya i, és clar, m’agafa en un grapat i em deixa a terra suaument. Tan bé que estava.
El seu pare entra a la cabanya on viu i, al cap d’una bona estona, en surt amb una corda, un ganivet i una caldereta amb brases. Mentrestant el meu amo pren un feix de llenya i, al cap d’un moment, tots dos agafen la via en pas. De la casa en surt una dona vella i arrugada com una pansa. És la mare del meu pastor. Se’ls planta a davant, plora en silenci, branda el cap i se’n va sanglotant cap a la balma. Si fos la meva mare, jo li correria darrera. El seu fill però, alegrement, li fa adeu amb la ma.
Decideixo seguir-los. Ho faré amb discreció i sense belar.
Enraonen. Ara parla el pare, ara respon el fill. No fan com nosaltres que som uns baladrers i parlem tots a l’hora.
El pare va fent camí arrossegant els peus i zigzaguejant. Quin cançoner! Es veu ben bé que no té pressa per arribar al capdamunt. El meu amo, en canvi, s’hi enfila saltant i ballant.
No m’han vist. Soc prudent. Ells van a la seva i jo un tros enrere, sigil·lós com un llop quan s’apropa als corrals d’aviram, els segueixo. Estic encuriosit, francament.
Han arribat al capdamunt i han deixat la corda, el ganivet, el feix de llenya i la caldereta a terra. Jo m’he amagat darrera unes soques de bruc florit a veure què.
El vell abraça el meu pastor i li parla fluixet ran d’orella. Molt fluixet. Les llàgrimes li van caient a dojo. Deu tenir les galtes ben humides, pobre vell! Aviat se li podrà escórrer la barba. El meu pastor se’l mira fit a fit. Sembla un estaquirot. Al cap d’una estona comença a baladrejar. El seu pare li ordena silencia amb autoritat mentre assenyala cap amunt. Miro enlaire, però no veig res que no sigui del cas. Pobre xicot, em fa pena. S’ha pansit de cop, sembla la seva mare. Si pogués aniria a consolar-lo.
Es posen a fer un altar petit de pedra. S’ha de dir que sense cap pressa. Acabarà fent-se fosc. A còpia d’estona, l’acaben. Començo a tenir gana. El meu pastor de mica en mica es despulla i deixa la roba ben posada damunt d’unes bardisses. Tinc un amo polit i endreçat. Va fent que no amb el cap.
El vell esmola el ganivet amb un cantell de pedra i després lliga les mans al seu fill. Mira enlaire una bona estona. Jo també. Res de nou. El meu amo es posa de genolls sobre l’altar just damunt del feix de llenya. Ajup la testa i es mira de reüll el seu pare que se li acosta amb el ganivet esmolat. Veig que li estira els cabells, li alça el cap i li palpa el coll. El degollarà! El degollarà! Haig d’evitar-ho! Surto corrents del meu amagatall i abraono el vell, be, be, be.
No sé d’on, surt un home ros. No s’ha presentat; no ha dit el seu nom. És una persona estranya que no toca de peus a terra i té ales com els galls i les gallines. Decidit, l’home que vola agafa el ganivet de les mans del vell i el priva de fer la sangada. Sento una veu de tro que surt de més enllà dels núvols. No entenc que diu, però és un moment solemne i, per què no dir-ho, em trasbalsa. Em posaria a belar de content, vet-ho aquí!
Els nusos de la corda dels canells del meu amo es desfan i el vell, més trempat que un xítxero, se’n ve cap a mi brandant el ganivet. Li veig les intencions. Be, be, be. El meu pastor comença a encendre el foc i ni se’m mira. Be, be, be, be …
Tercer premi:
“El Nom” d’Esther Ventura Grimau
No s’ha presentat; no ha dit el seu nom. Ahir tampoc no va fer-ho.
Evidentment no em pot parlar i molt sovint penso en quina mena de nom científic deuen tenir tots aquests símptomes que em van burxant quan volen. Avui, igual que ahir, sembla que puc estar tranquil·la i que el calfred que avisa del que vindrà després no té intenció de venir a visitar-me.
No ho he dit a ningú. Ni a la meva filla, ni a la meva germana, ni tampoc a la Llúcia, la gossa, que es diu així perquè la vam recollir el dia de Santa Llúcia feta una boleta al final de la carretera que porta al poble. Morta de fred, la Llúcia, com jo quan aquesta cosa sense nom es presenta i em comença a obsessionar. Em fa patir i m’obliga a aturar-me, a passar el dia tancada a casa, a menjar gairebé gens, a recargolar-me de mal. Fins que passa. Però no vull anar a cal metge. No vull ambulàncies. No vull hospitals. Tinc por, tot i que fa dos dies que em trobo bé. I llavors fins i tot penso que són al·lucinacions meves i estic temptada de parlar-ho amb la Llúcia i passar-li a ella aquest neguit estúpid perquè sé que m’escoltarà mentre m’escalfa amb la mirada. I després, res.
Hauria d’anar-hi, oi? Li dic a la Llúcia. No cal explicar-li pas tot. De vegades se m’oblida que n’hi ha prou amb l’enteniment mutu per a tenir-hi una conversa. La Llúcia abaixa la mirada i després la torna a alçar. Ella també ha notat que la cosa no va fina. Darrerament em vigila més del compte i quan passo la mala estona és sempre allí, a tocar meu i quasi, diria, a punt de plorar, cosa que jo no sé fer.
L’endemà agafo el cotxe. Aquesta cosa sense nom sembla que avui potser tindrà ganes de fer-me saber que la porto dins. Deixo la Llúcia a casa i vaig a casa el doctor, que viu als afores, tant als afores que ja és gairebé veí del poble del costat.
Em deixa passar i em fa esperar. Em visita i em diu que me’n vagi a l’hospital, que ell és un metge d’estar per casa i aquest mal intermitent no me’l pot pas endevinar. Així mateix m’ho deixa anar. I té raó. Fa anys que hauria d’haver penjat la bata, però la porta perquè aquí on vivim l’hospital queda lluny i ens estimem més trucar a la seva porta i que ell pari el cop abans de deixar-nos veure per qualsevol altre. Som vells. Vells i tossuts. Vells i capsigranys.
Respiro fondo i torno a casa. Vull deixar la Llúcia a casa d’algú per si la visita s’allarga. M’imagino ple de coses que em passen per la ment a la velocitat del llamp. Truco a casa la veïna més propera i li demano si em pot cuidar la gossa mentre vaig a l’hospital. Em pregunta si em passa res i li dic que vaig a veure una amiga i que no sé quan s’allargarà la visita. La Mercè es queda la Llúcia i jo em quedo amb aquella cosa dins que em fa saber que no s’ho ha acabat de creure, però que em deixarà tranquil·la i no farà preguntes.
Arribo a l’hospital. Urgències es un vesper de gent. No presento símptomes així que potser he vingut per a res. Ara tinc ganes que aquesta cosa es manifesti i comenci a fer de les seves per a poder presentar-me davant del doctor amb la cara pàl·lida i el cos mig difunt. Almenys, que em diguin com es diu. Me n’aniria a casa mig satisfeta si sabés de què haig de morir.
Quan em toca el torn em cau un moc. Què hi faig a l’hospital si em trobo bé? «En tot cas, vagi-se’n al cap», m’engalten. Agafo les coses i llavors sí, llavors es presenta. El calfred. El malestar. El doblec d’estómac i de tot plegat. Estic contenta que hi sigui i que la seva absència no em faci quedar com una lloca.
Passen hores? Dies? Setmanes? No sé quanta estona fa que soc a urgències. Penso en la Llúcia i respiro alleujada. La Mercè la sap tractar bé. Curiosament no penso ni en la meva filla ni en la meva germana. No les vull amoïnar, o, senzillament, no les vull al meu costat. Fan nosa.
El metge em diu que no veu res greu i em diu que poden ser nervis que se’m posen allà on volen. Els nervis son per tot arreu al cos i he d’aprendre a controlar-los. Nervis. Aquest és el nom dels meus símptomes? No hi estic d’acord. Jo vull un nom d’aquells recargolats que em faci sentir que em queda poc temps de vida, però no, només són nervis. Això no ho entén ningú.
Li demano al metge un nom. «Digui’m el primer que li passi pel cap, quan més complicat millor». L’home em mira i em diu que em calmi. Però no puc. Ara sí que tinc els nervis exaltats. I començo a plorar i a bramar com un ase i dic allò que duc encastat des de fa més d’un any, allò que no té nom i que ara es presenta quan vol, allò que, en el fons de tot, jo sé molt bé quin nom té. El nom de la meva malaltia es diu dol.
La meva filla. La meva germana. L’accident. I jo sense fer el dol. Sense parlar-ho ni amb la Llúcia, que també les troba a faltar. Som dues ànimes plenes de pena. No són nervis. És pena la que ara burxa per sortir de dins meu.
«No cal que em digui cap nom llarg», dic al metge. El meu mal, de fet, té un nom ben curt. I agafo la bossa i me’n vaig a casa la Mercè a recollir la Llúcia. I em passo la nit abraçada a ella, a la seva escalfor peluda i allò sense nom comença a sortir a poc a poc…